Escèptic davant la protecció del secret professional
El govern central ha anunciat amb bombo i platerets que impulsarà una llei per garantir el dret al secret professional dels periodistes. Home, quan fou mort el combregaren. El secret professional està reconegut des del 1978, ja que la Constitució, en l’apartat D de l’article 20.1, reconeix el dret “a comunicar o rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió” i afirma que “la llei regularà el dret a la clàusula de consciència i al secret professional, en exercici d’aquestes llibertats”. El problema és que la medalla gegant del màgic Andreu que es penja Pedro Sánchez no aconsegueix tapar les suspicàcies. A la nota de premsa s’alerta que hi haurà excepcions a aquestes intrusions intolerables “quan siguin l’únic mitjà per evitar dany greu i imminent per a la vida, integritat física o seguretat, o riscos per a la seguretat nacional o el sistema constitucional”. No costa gaire desbrossar la xerrameca legalista per entendre que l’Estat s’està reservant el dret a definir quines són aquestes excepcions. Tots els atropellaments democràtics que es van produir durant el Procés amb les escoltes il·legítimes i l’espionatge als periodistes, per exemple, es podrien reeditar en nom d’aquesta abstracta protecció del sistema constitucional.
El dret al secret professional és un pilar del periodisme i quan a Espanya no s’ha respectat no ha estat tant per manca de desenvolupament legal en una llei com per les deficiències clamoroses dels òrgans policials quan se’ls passa el cotó de la higiene democràtica. Sense un canvi cultural profund entre els qui ostenten el poder de la violència institucional difícilment s’avançarà més en la protecció de les fonts. Endavant amb els nous textos legals al BOE, però aquest dret es lluita a les comissaries, que per als periodistes són encara el reialme de l’arbitrarietat.
