Dissabte al vespre, el Col·lapse va entrevistar la presidenta de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, Rosa Romà. Minuts abans, Jordi González expressava la seva il·lusió de fer-ho perquè, per primera vegada, s’asseia una dona presidenta davant seu. No és gens habitual que TV3 entrevisti els càrrecs del seu propi ens més enllà de raons estrictament promocionals del mitjà, perquè té implicacions periodístiques que, com a mínim, són poc estètiques. I encara més quan hi ha polèmiques que afecten l’ens que representa i les preguntes no toquen os. La finalitat de l’entrevista era poc clara: no vam entendre si Romà hi anava per respondre a les crítiques pels canvis de marca, per promocionar La Marató o perquè se li fes un perfil humà. El poti-poti va contribuir que l’entrevista de Jordi González resultés encara més injustificada i servil. Si es feia per transparència i per potenciar l’autoritat de la presidenta, l’entrevista tractant-la de tu i amb l’actitud complaent del presentador va servir per a tot al contrari. Més aviat va semblar una neteja d’imatge. Que González comencés amb un “Tu, de petita, miraves la tele...?” ja era un indicatiu de com aniria la cosa.
“Aquesta nit no t’escapes sense que ens quedi clar tot això del 3Cat, Cat Info...”, li va dir el presentador, com si l’embolic fos una dificultat de comprensió de l’audiència. És una tendència que es repeteix cada vegada que els directius fan referència a aquesta qüestió: ho plantegen com un problema de la percepció dels espectadors i no com una mala gestió pròpia. De fet, en aquell mateix moment el rètol de la pantalla presentava Rosa Romà com a “Presidenta de 3Cat” i no de la CCMA. González va preguntar amb claredat si TV3 i Catalunya Ràdio “corren el risc de desaparèixer”, però amb un to d’exageració que donava per descomptada la negativa de la interlocutora. Romà va fugir d’estudi en els preliminars per acabar argumentant que “existiran mentre hi hagi persones que l’estimem, que la veiem i que aconseguim que sigui un mitjà líder”. Apel·lar a factors emocionals subjectius és una fal·làcia per interpretar les crítiques com una manca d’estima o enemistat envers el mitjà. D’altra banda, prioritzar la necessitat del lideratge abans que subratllar que el servei públic és un factor essencial per al bon funcionament de la democràcia d’un país delata aquest “tot per l’audiència” que semblen buscar la graella i la plataforma.
González va mostrar buidor argumental i condescendència a l’hora de posar en valor TV3, gairebé com si fos una acadèmia de català, perquè la gent que ve de fora “cada dia aprendran paraules”.
Potser caldria revisar els criteris professionals sobre les entrevistes a càrrecs públics i del mateix ens en el llibre d’estil, i acotar que l’objectiu sigui el de rendir comptes amb la ciutadania des del rigor i l’exigència, més que no pas participar de l’entreteniment lleuger, perquè al capdavall són responsabilitats que encara tenen intrínseques implicacions polítiques que van molt més enllà del que solen admetre.
