La fatxenderia de Gonzalo Miró i companyia
La deriva sensacionalista de RTVE s’ha consolidat amb tres magazins d’actualitat, cadascun més dolent que l'anterior, que converteixen les notícies en un melodrama i el debat en un festival de la crispació. Matí, tarda i vespre, La 1 n’ofereix una bona ració a l’audiència. Mañaneros 360, amb Adela González i Javier Ruiz, confon l’anàlisi amb remenar vísceres. Al vespre, Malas lenguas, de Jesús Cintora, és un xou ideològic tens i esbiaixat. I a la tarda és el torn de l’esperpèntic Directo al grano, conduït per Marta Flich i Gonzalo Miró. Aquest últim personatge ha ascendit en pocs mesos de tertulià a presentador sense que ell tingui gaire clara quina ha de ser la diferència.
Directo al grano també consisteix en una taula d’opinadors i connexions amb reporters que busquen víctimes d’històries com més grogues millor. En el primer minut de sumari, conceptes com “escenas de pánico” i “imágenes que impresionan” serveixen per a tot: inundacions, una plaga de paneroles als autobusos de Màlaga, un conductor begut estampant-se contra una comissaria de la Guàrdia Civil o el terror a Vallecas per les baralles d’uns ultres. Han recuperat la figura de Paco Lobatón, que ara busca àvies desaparegudes, rememorant el famós ¿Quién sabe dónde? que va presentar als noranta a la mateixa cadena.
Els tertulians de Directo al grano són els habituals de qualsevol altra cadena i programa, i pontifiquen sobre el que convingui. Isabel Durán, per exemple, convidada a fer un apunt sobre els 50 anys de la caiguda del règim de Franco, exclamava esverada: “¡Esta España que veis en el NO-DO es la Palestina de hoy! ¡Esta es la Palestina que la izquierda quiere que gane!”. Aquesta és la capacitat d’anàlisi que demostra la televisió pública, degradada a una mena de marca blanca de Mediaset. Una prova més del deteriorament del servei públic, tant per la nefasta qualitat dels continguts com pel nul sentit de la responsabilitat. A través d’aquest tipus d’emissions, RTVE genera un discurs que imparteix doctrina sibil·linament, disfressant-ho d’infoshow. Mentre aquest plantejament s’escampa com els fongs per la graella, els Telediarios han d'anar reduint el seu horari tot i maldar pel rigor i la professionalitat.
Gonzalo Miró, fill de Pilar Miró, històrica realitzadora i directora de RTVE a finals dels vuitanta, és un presentador de nivell amateur. Les hores que ha invertit en tertúlies esportives nocturnes no l’han revestit d’autoritat mediàtica per posar-se al capdavant d’un programa: es nota que interpreta un paper ajustant-se a un estereotip que li va gran. Però les seves polèmiques agres contra Isabel Díaz Ayuso l’han portat a la sobretaula de La 1. El consell d’informatius de la cadena ja s’ha queixat, perquè tot i ser-ne el presentador, opina mirant a càmera com si es discutís a El chiringuito de Josep Pedrerol. Té un tarannà editorialitzant barroer. I és que els tres programes grocs, Mañaneros 360, Malas lenguas i Directo al grano, tenen un aspecte en comú que els fa incòmodes: desprenen una retòrica fatxenda insuportable que utilitza el periodisme com una eina de provocació.
