El festival de la pau que va acabar en una guerra

BarcelonaEl festival de Woodstock del 1999 podria haver sigut una comèdia, però va acabar sent una pel·lícula de terror. Així comença el primer episodi de l'esperada sèrie de la HBO de documentals musicals, Music Box, sis peces que signen diversos cineastes i que giren al voltant de músics tan coneguts com Alanis Morissette, DMX i Kenny G. El capítol inaugural, que es va estrenar a finals de juliol i està dirigit per Garret Price (responsable de la molt recomanable Love, Antosha), està centrat en un dels festivals musicals més desastrosos de tots els temps, Woodstock 99, celebrat en una base militar abandonada de Rome, a l'estat de Nova York. Causalitat o no, Woodstock 99: Peace, love and rage ha vist la llum en un estiu especialment delicat per al sector dels festivals musicals, quan tot just comencen a veure la llum de cara al 2022, l'any que presumptament tornaran els grans esdeveniments.

L'auge de les plataformes audiovisuals ha esperonat la producció de documentals sobre música, un format més acostumat als festivals de gènere que no pas a arribar al gran públic. La recerca de contingut ha provocat que les més importants –Netflix, Amazon, HBO, Disney+ i Movistar+– disposin d'una col·lecció, més gran o més petita segons cada cas, de no-ficció musical. És especialment rellevant el catàleg de Filmin, en què cada any augmenten els títols en col·laboració amb el festival In-Edit.

Des de l'unànimement considerat com el primer rockumentary modern, Dont look back, de D.A. Pennebaker, que resseguia la gira anglesa del Bringing it all back home de Bob Dylan, la proliferació de documentals musicals ha sigut molt destacable i s'hi han apuntat, en algun moment o altre, directors tan destacats com Martin Scorsese, Jonathan Demme o Julien Temple, el mestre del format. En canvi, l'exposició en cinemes comercials ha sigut més aviat anecdòtica: dos exemples recents que van trencar aquesta norma són Searching for Sugar Man, de Malik Bendjelloul, guanyadora de l'Oscar al millor documental el 2013, i Eight days a week, de Ron Howard, que mostra els anys de grans gires dels Beatles fins que abandonen els concerts el 1966. Pel que fa a Music Box, HBO ha involucrat al projecte directors independents, com Alison Klayman o el mateix Price, i ha volgut històries amb cert pòsit.

Ni pau, ni amor

Woodstock 99: Peace, love and rage és un documental de mires amples: la música és una excusa per fer una radiografia de la joventut nord-americana de finals dels anys noranta. Amb la intenció de mantenir la gallina dels ous d'or del 1969, ressuscitada el 1994, els dos promotors de Woodstock, Michael Lang (creador de l'històric festival hippie) i John Scher, van organitzar un nou macroesdeveniment. Eren els anys del canvi de mil·lenni, de certa bonança econòmica als Estats Units, d'incertesa de cara a l'efecte 2000 i amb un país traumatitzat per la massacre de Columbine, que havia passat tres mesos abans que se celebrés el festival. En aquest context van ajuntar-se 400.000 joves blancs nord-americans que buscaven la terra promesa d'un hedonisme amb esperit violent i afició per les lletres i estètica agressiva (i tirant a reaccionària) d'artistes com Kid Rock o Limp Bizkit. A aquesta mescla s'hi va sumar l'absolut desastre organitzatiu del festival, perpetrat per empresaris molt més preocupats pel benefici econòmic que per la seguretat –i higiene– dels espectadors. El resultat de la barreja no podia ser cap altre: una festa del white trash nord-americà més misogin i eixelebrat, a 40 graus de temperatura, sense aigua –ni per hidratar-se ni per rentar-se– i una zona de càmping coberta d'excrements i orina que acaba com el rosari de l'aurora. Res de la pau i l'amor de l'esperit original i cop de puny a la utopia beat dels seixanta.

Un centenar de denúncies de violència sexual, destrosses, fogueres, disturbis, l'entrada dels antiavalots i un mort per negligència mèdica van ser el resultat final del festival. Woodstock 99: Peace, love and rage reparteix culpes merescudes entre els implicats –joves passats de volta, bandes incendiàries i, sobretot, promotors– però se centra en una màxima que Moby, el fabulós músic, apunta amb encert: dels festivals veiem només el que ens deixen. El documental serveix per denunciar aquestes pràctiques i explicar quin era el modus operandi de la joventut blanca de fraternitat universitària nord-americana de finals del segle passat.

El següent episodi de Music Box a arribar a la HBO serà Jagged, un recorregut per la història de la cantant canadenca Alanis Morissette, que amb el seu tercer disc, Jagged little pill, va vendre 33 milions de còpies arreu del món.