Avui els quioscos tenien bassals –xip-xap–, formats amb la salivera dels diaris de la dreta, que venen la idea de la derrota electoral del PSOE com a preludi ineludible de la imminent defunció política de Pedro Sánchez. Mirem el titular de portada d’El Mundo: “Sánchez davant d’un desastre en la comunitat que retrata millor Espanya a les urnes”. L’Aragó com a l’Ohio espanyol: l’indret que captura el sentit general del país. Tot i que diria que aquí, més que ciència política o estadística honesta –els patrons passats no tenen per què condicionar el futur– només hi ha les simples, bàsiques i primàries ganes de vendre la pell del perro abans de caçar-lo. La Razón s’abona també a la idea de les eleccions autonòmiques com si fossin els Globus d’Or, tòpicament considerats l’avantsala dels Oscars, només que aquí en comptes d’una estatueta vagament fàl·lica, et donen les claus del govern. El titular era: “Els quatre motors d’unes urnes a l’Aragó amb impacte nacional” i es referien al pes dels agricultors, a la incorporació dels joves com a votants de Vox, a la mobilització o no de l’esquerra i a l’efecte que bategen com a “record de la campanya”. És la manera fina que tenen de dir el pòsit que deixa a Sòria tota la turra que han deixat caure les últimes setmanes en unes eleccions que només tenien interès per a ells en tant que ariet per esbotzar la porta de la Moncloa.
Escric sense saber si les urnes han confirmat el resultat previst a les enquestes, però per poc que s’hi assembli, ben segur que vindran setmanes de proclames de canvi de cicle i de la matraca habitual. És cert que Sánchez ha demostrat una capacitat de supervivència llegendària, però al final aquesta persistència del soroll –als mitjans i a les xarxes– acaba sent efectiva i acaba provocant canvis socials on l’electorat reacciona més per la realitat percebuda que per l’experimentada.
