EUA
Mèdia 08/01/2022

Els fons voltor que creen deserts mediàtics

Des del 2005 han tancat més de 2.000 diaris locals als EUA i han deixat més de la meitat dels comtats del país sense cap mitjà escrit o només un

7 min
Les màquines expenedores de diaris típiques dels Estats Units

WashingtonA l'edició de novembre, la revista The Atlantic duia a la portada un voltor sobre un d'aquells artefactes expenedors de diaris clàssics i característics dels EUA. La metàfora no era difícil d'entendre, especialment quan el titular de portada era una pregunta que, en realitat, era un crit d'atenció: "Qui ha matat els diaris nord-americans?"

Parlar de la crisi del periodisme no és cap novetat. Des de fa temps, a part dels problemes de credibilitat ampliats pel corrent de desinformació, hi ha un greu dèficit de finançament, una manca de diners que debilita les possibilitats dels mitjans. La crisi és especialment aguda en els mitjans escrits, una deriva que ha arrossegat diaris de tot el món. La Gran Depressió del 2008 semblava una estocada final. Afegint-hi l'auge del periodisme digital, la caiguda de la premsa als inferns era gairebé un fet, especialment per a aquells mitjans petits o d'àmbit reduït, que veien impossible la seva viabilitat i amenaçaven amb desaparèixer. Fa un parell d'anys Warren Buffett, un dels inversors més importants del món i que a través de la seva empresa Berkshire Hathaway ha fet incursions al sector mediàtic (incloent-hi diversos diaris), va dir directament que el negoci dels diaris "està fotut".

El valor del periodisme escrit va patir una davallada espectacular, un sotrac que deixava centenars de diaris en una posició esquelètica, en mode de supervivència. Va ser llavors quan, tal com passa en els documentals de natura salvatge, els fons voltor van ensumar preses vulnerables i van aprofitar la seva política inversora de carronyaire. I han deixat el periodisme local dels Estats Units en una situació molt marge, i amb efectes visibles en la societat.

Inversors que transformen el sector

Els mitjans escrits als EUA fa uns anys que viuen una transformació. A les grans capçaleres, les figures totèmiques de finals del segle XIX i principis del segle XX com Hearst o Pulitzer han evolucionat a multimilionaris que s'autoerigeixen com a salvadors del periodisme. Patrick Soon-Shiong amb Los Angeles Times, John Henry amb Boston Globe o, més cèlebre, Jeff Bezos amb The Washington Post: tots ells estan posant part de la seva fortuna filantròpica a un sector que als EUA es considera pilar fonamental de la democràcia.

No se li escapa a ningú que, d'una manera o altra, tots els milionaris que han invertit en grans capçaleres ho han fet –a part de per interessos personals– en clau de poder, ja sigui per a una millor posició amb governs, per a un rentat d'imatge o per ocultar informacions nocives. Tot i que aquestes capçaleres tenen la seva base en un àmbit regional, són reconegudes nacionalment i tenen impacte en el discurs global.

En els diaris de marcat caràcter local la història és molt diferent. Els grans propietaris de capçaleres regionals no són multimilionaris amb cert compromís social o amb una imatge per millorar, ni conglomerats empresarials mediàtics amb un interès per dominar el panorama del relat. Des de la crisi del 2008, més de la meitat dels diaris en paper són propietat de fons voltor o altres tipus de grups inversors, que els veuen com una forma ràpida d'aconseguir ingressos per a les seves altres aventures financeres.

El reportatge de portada de la revista The Atlantic se centrava en el que molt probablement és el fons més agressiu que hi ha actualment: Alden Global Capital. Per a McKay Coppins, l'autor de la peça, la definició de voltor per a Alden "encaixa perfectament en la seva idea del que cal fer amb la premsa". "Per al fons, un diari local és com la carcassa d'un animal ferit: se'l destria totalment i, quan ja no en queda res, es deixa abandonat al desert i es busca una nova víctima que alimenti els ingressos de la companyia", diu.

Alden, a través de la seva societat Digital First, s'ha convertit en l'enemic públic número u de la premsa local i regional dels Estats Units des de fa anys. Per a Dan Kennedy, professor de periodisme de la Northeastern University, "és reconegut per ser el més avar de la colla de fons" que estan entrant al negoci de salvar el periodisme. La revista Vanity Fair, directament, va descriure'l com un vampir que xucla el que queda del periodisme local.

Al principi, l'entrada dels fons d'inversió era un oasi per als mitjans que patien després de la Gran Depressió. No obstant això, com passa sovint, tot era un miratge. La promesa d'entrada de capital es va quedar en res, i el resultat ha sigut la desaparició accelerada de mitjans.

Des del 2005 han tancat uns 2.200 diaris locals (una quarta part dels existents), i la xifra de periodistes de mitjans escrits ha caigut a la meitat entre el 2008 i el 2020, segons dades del Pew Research Center. L'any 2020, la meitat dels 3.000 comtats dels Estats Units només tenien un mitjà escrit, dels quals només un terç eren diaris. Més de 200 comtats no tenien cap mena de mitjà escrit. A Texas, un 60% dels comtats tenen un diari o cap.

És així com es creen els deserts mediàtics, un terme popularitzat des del 2011 i que Penny Muse Abernathy, exdirectiva de diaris com The New York Times o The Wall Street Journal, actual professora a la Northwestern University i especialista en el declivi de la presència de diaris locals als Estats Units, defineix com "una comunitat, sigui rural o urbana, amb accés limitat a algun tipus de notícies creïble i entenedora i informació que alimenta la democràcia bàsica".

Hi ha centenars de comunitats que no tenen un diari o un mitjà de comunicació significatiu, i d'aquí es creen aquests deserts. I molts dels que queden són diaris fantasmes, "espectres de les publicacions que alguna vegada van ser", com escriu Margaret Sullivan, columnista de The Washington Post, en el seu llibre Ghosting the news: local journalism and the crisis of american democracy. Simples pamflets sense informació substancial.

La seu del Chicago Tribune

Carronyers periodístics

Els fons com Alden, tal com explica Rick Edmonds, analista d'empreses periodístiques del Poynter Institute, troben que les empreses mediàtiques són atractives per als seus interessos perquè són relativament barates d'adquirir i tenen un potencial de beneficis eficaç a través de la venda dels immobles dels diaris. Després de l'adquisició d'una capçalera o un grup de diaris, el model és sempre el mateix: esbudellar la plantilla, vendre immobles, inflar el preu de les subscripcions per a un producte de pitjor qualitat i extreure el màxim efectiu possible.

"El problema amb aquests fons voltor sent amos de diaris és que aquests fons existeixen amb l'únic objectiu d'enriquir els seus inversors", explica Kennedy. "Els diaris encara tenen ingressos per publicitat i circulació, encara que siguin molt més petits que fa vint o trenta anys. Retalles despeses al màxim acomiadant periodistes i venent instal·lacions, i pots esprémer beneficis per a l'enriquiment dels propietaris", afegeix. Beneficis que mai es reinverteixen en el diari: Alden, per exemple, n'ha utilitzat per tapar inversions fallides en una cadena de farmàcies al Canadà o en el deute grec.

Últimament, Alden està en una espiral d'adquisicions per convertir-se en el fons d'inversió amb més diaris en cartera. Tot i que ja tenia més de 70 diaris arreu dels EUA, amb noms tan importants com el Denver Post, el maig del 2021 va adquirir Tribune Publishing, companyia que agrupava històrics com el Chicago Tribune, el Baltimore Sun, l'Orlando Sentinel o el Daily News de Nova York. Només entre aquests quatre acumulen més de 50 premis Pulitzer.

La tàctica és la mateixa que fan servir en qualsevol altre sector, amb un capitalisme agressiu que juga amb la qualitat i el servei del periodisme local en un país en què els diaris de proximitat tenen un paper clau. "Veuen els diaris com a inversions a curt termini, i hi imposen els mateixos punts de referència financers que posarien en indústries o instal·lacions d'atenció mèdica", assegura Abernathy en el seu informe News deserts and ghost newspapers: will local news survive?

Fa només unes setmanes, Alden va fer una oferta per Lee Enterprises, propietària de 90 diaris en 26 estats, incloent-hi els que va comprar de Berkshire Hathaway. Lee és ara mateix el tercer conglomerat en nombre de capçaleres de diaris i circulació als EUA: el preu que Alden vol pagar és de poc més de 140 milions de dòlars. Tot i que de moment s'hi han posat obstacles per evitar l'adquisició, la compra es podria consolidar a principis del 2022. I, de nou, tornaran els temors de reducció de plantilles i efectes nocius en el periodisme local.

Les històries i anècdotes que circulen diuen que els amos d'Alden, figures obscures de les quals se sap ben poc, només pregunten per la feina dels diaris quan té a veure amb possibles ingressos econòmics. Un exeditor d'un diari del conglomerat assegurava a The Atlantic que per a Alden els diaris són com el petroli: anar perforant i refinant els pous fins que es quedin secs.

Efectes en la societat i la democràcia

Alden és, avui dia, el segon fons d'inversió en la llista de voltors propietaris de diari. Al capdavant de la classificació hi ha una estructura financera de fons voltor i inversionistes sota el paraigua de conglomerat del grup japonès Softbank, que fa un parell d'anys va comprar Gannett, editora de diaris com USA Today, per gairebé 1.800 milions de dòlars (Alden ho havia intentat uns mesos abans, sense èxit).

Fa un any, el fons Chatham va comprar per 312 milions de dòlars el grup McClatchy, editora de diaris com el Miami Herald. La llista d'ofertes i compres en els últims anys és llarga, i no s'espera que s'aturi d'ara endavant, cosa que eleva el temor dels que pateixen no només pel futur del periodisme local, sinó del servei social, cívic i democràtic dels diaris.

El secretisme d'aquests fons fa que no hi hagi cap mena de transparència sobre les decisions periodístiques que prenen, i això afecta la missió social que s'atorga als diaris. En molts indrets on encara hi ha diaris, la falta de recursos evita que puguin investigar sobre temes vitals per a la comunitat, com educació, seguretat o política local.

La preocupació és tan elevada que el paquet d'inversió social que vol tirar endavant el govern de Joe Biden inclou una partida de 1.670 milions de dòlars en cinc anys per salvar mitjans locals vulnerables. "La pèrdua de notícies locals continuarà, especialment en àrees rurals i remotes on els nous esforços difícilment arribaran. El dany causat per aquestes pèrdues s'accelerarà. La política nord-americana estarà més polaritzada, la corrupció al govern i les empreses aflorarà, la cola que aguanta les comunitats unides s'afeblirà", apunta Sullivan en el seu llibre. És un fenomen que ja s'està vivint: una anàlisi de Politico va resoldre que en les eleccions del 2016 Trump va obtenir els seus millors resultats en regions amb un accés escàs, nul o inexistent a premsa local. Sense mitjans fiables la població va a les xarxes socials per informar-se, plataformes que van ser fonamentals per a l'auge de Trump i el seu inesperat triomf el 2016.

Sullivan adverteix que, tot i que els efectes als EUA són alarmants, el perill de la creació de deserts mediàtics no és un fet únicament nord-americà. "Tot i que les coses es veuen pitjor als Estats Units, i potser són realment pitjor, el perill està a tot arreu. La tecnologia, el canvi demogràfic i unes finances problemàtiques no discriminen segons la geografia. Molts dels desesperançadors resultats segueixen quan les fonts de notícies de les quals depenen retallen les plantilles o directament desapareixen: menys involucrament cívic, més polarització política, més potencial per a la corrupció governamental. Són tendències globals, problemes globals", conclou.

stats