L’actriu Jayne Mansfield va ser una de les sex symbols del Hollywood dels anys 50 i 60, esculpida pels representants i productors com una rèplica de Marilyn Monroe. Tot i la seva formació universitària, el seu domini de quatre idiomes i la seva expertesa en dansa, violí i piano, es va infravalorar el seu talent i la van convertir en el que els mitjans titllaven de dumb blonde. La revista Life la va posar en portada acompanyada del titular “La rossa tonta més llesta de Hollywood”. Mansfield va ser molt explotada a nivell publicitari i, igual que Marilyn, va acabar morint tràgicament amb només trenta-quatre anys, després d’una vida tortuosa en què els homes la van manipular i maltractar. Hollywood construïa gàbies per controlar les seves rosses més explosives.
La seva filla petita, Mariska Hargitay, ha dirigit un documental, My mom Jayne, que li serveix per investigar qui va ser la seva mare. Ella només tenia tres anys quan va morir, i tot el sensacionalisme mediàtic al voltant de la seva figura la va portar a rebutjar el seu record. La producció, estrenada ara a HBO Max, li serveix per reconciliar-se amb la figura materna i entendre-la millor. I els espectadors fan un recorregut per la crueltat del Hollywood daurat i descobreixen l’impacte emocional que la indústria cinematogràfica i el seu masclisme tenien sobre les seves protagonistes. La història és impactant i molt commovedora, amb un gir narratiu final inesperat. Cal afegir un detall mediàtic: Hargitay és una de les estrelles televisives més estimades als Estats Units. És la protagonista d’un dels spin-offs més exitosos de la sèrie Law & order. Des del 1999 interpreta Olivia Benson, la figura central de Law & order: Special Victims Unit, que investiga crims sexuals i violència contra les dones. És la sèrie emesa en prime time més longeva als Estats Units. Hargitay també va produir el documental I am evidence, sobre els kits mèdics de violació que la policia dels Estats Units abandonava en magatzems sense analitzar, deixant milers de víctimes sense possibilitat de judici ni investigació dels culpables. Hargitay va descobrir la història a través de la seva sèrie i va convertir-la en documental per denunciar la negligència policial.
My mom Jayne és un treball en primera persona que la porta a fer una catarsi familiar: col·locar els seus germans grans davant de la càmera perquè li parlin de la seva mare. L’inici és demolidor i al·legòric: ella recorre les restes que queden de la casa familiar on van viure a Sunset Boulevard. Runes destruïdes amb vistes privilegiades sobre Los Angeles. Les filmacions domèstiques i les imatges d’arxiu de les televisions serveixen de contrast. D’un glamur aparentment idíl·lic en va apareixent el dolor i la sordidesa. És una història familiar tràgica i rocambolesca que si es portés a la ficció resultaria inversemblant. My mom Jayne és una biografia que permet a la protagonista reconstruir i comprendre la seva pròpia història i als espectadors ser testimonis de la cara més fosca de Hollywood.
