La catifa vermella dels Gaudí ens anticipava els contrastos de la gala. Les entrevistes preliminars als protagonistes van navegar entre les pretensions glamuroses del Liceu, la logística del piscolabis al Foyer i l’abric sota el braç.
Que la gala comencés amb una advertència sobre la durada dels agraïments i les amenaces sonores en cas d’allargar-se massa ja indicava la magnitud de la tragèdia. No va servir ni perquè la presidenta de l’Acadèmia s’apliqués la norma. A jutjar pel repertori de discursos, el cinema català té molt poc a dir sobre ell mateix.
El millor de la gala és que, tot i ser anodina, va anar bastant per feina i sense complicacions. Va diluir la figura única del mestre de cerimònies per acollir uns fils narratius poètics a través de cinc actrius i una teoria una mica elemental sobre la llum i el color. Nora Navas, Maria Molins, Maria Arnal, Laura Weissmahr i Carla Quílez van declamar un guió d’un cert lirisme però més aviat buit. Un problema de so (que no va ser l’únic) va espatllar la culminació de la idea. La incorporació del blanc i la música de Rosalía, que ja comença a estar sobreutilitzada, va crear unes falses expectatives enmig del nyap. La idea introductòria no es va resoldre bé. Va ser un problema recurrent. Cada vegada que s’intentava crear una atmosfera aspiracional i sofisticada, tot seguit apareixia la cosa tronada per fer tocar de peus a terra.
El plantejament d’incorporar les espectadores anònimes com a representants del públic era benintencionada, però va ser molt mal executada. Inexplicablement, se les va convertir en l’excusa per fer humor. Van ser infantilitzades i tractades amb una condescendència sexista de manera recurrent que sabia greu i tot: “Què? Us ho esteu passant bé?”, “Oi que és guapo en Verdaguer?”, “Que heu vingut soles? Que teniu parella?” No sabien ni què dir. Van ser més utilitzades que escoltades. Si aquest és el tracte que l’Acadèmia considera que mereix el públic del cinema català, si aquest és l’imaginari que dipositen sobre la gent que compra les entrades, estem arreglats. Les brometes sobre la cagarel·la de Joel Díaz, afegit a la festa amb calçador, remataven l’esperpent.
Fernando Trueba va aparèixer a l’escenari abrigat com si vingués del carrer. Va ser desconcertant la successió d’interpretacions musicals de temàtica aviària: L’àguila negra; La gavina; Gallo rojo, gallo negro i El cant dels ocells. Molta ploma però la metàfora no va aixecar el vol. Si s’havia d’inferir alguna al·legoria, no la vam entendre.
Malgrat la gran pantalla, les imatges van quedar reduïdes als fragments de les pel·lícules nominades. Una altra vegada, es va caure en la retòrica en lloc de demostrar el potencial visual del sector. Van confiar més en el glamur del Liceu que en el contingut del cinema català. Era una gala assenyalada. La dels divuit anys. Però lluny de ser l’esclat empoderador de la majoria d’edat va ser una festa tímida, esteticista i insubstancial.
