Amb ganes d’apocalipsi

Fins i tot els diaris habitualment hostils al sanchisme han fermat –ni que sigui per un dia– els gossos de la crítica despietada. L’endemà de tot plegat, les portades eren sovint merament enunciatives i això permetia que dos rotatius antagònics com l’Abc i El País titulessin de manera idèntica: “La gran apagada”. És una formulació que tendeix a exculpar Sánchez, ja que situa el sidral sota l’ampli paraigua de les eventualitats imprevistes. No costa gaire imaginar que els propers dies s’esmolaran més les plomes, als diaris de dretes. Ara bé, n’hi havia un que ja carregava les tintes. I ho feia literalment, perquè la portada no tenia foto: era tota negra –el calamaricidi ha estat important– llevat de dues paraules en blanc: “Caos total”.

A veure, parlem-ne. Evidentment, per als que van quedar atrapats dotze hores en un tren o van haver de dormir en un poliesportiu el destorb va ser important. Però per a la majoria social que omplia les terrasses bevent una cerveseta temperada en un dia de dispensable exigència laboral va ser un dia més curiós que dramàtic. No soc naïf, al contrari: penso que aquestes estampes quotidianes de gent aprofitant la desconnexió eren a només poques hores de distància d’hordes entrant als supermercats a cop de beisbol, perquè la membrana que manté l’equilibri social és més prima del que volem pensar. Per tant, si allò d’ahir era el "caos total" i mereixia una portada luctuosa que deixava els dits empastifats i el cervell també ennegrit, ¿com haurien titulat si la cosa s’hagués empantanegat posem per cas dos o tres dies més? Sense negar les afectacions, que van ser severes i demanen reflexió, calia titular amb una certa proporció. El sensacionalisme, en aquest cas per interès polític, també és això: jugar a l’emoció irresponsablement i alimentar la por des de la hipèrbole.