Mèdia 26/10/2019

Gonzo: “Al cap d’estat del meu país m’agradaria entrevistar-lo; la putada és que no es deixa”

Entrevista al presentador i codirector de ‘Salvados’

5 min
Gonzo: “Al cap d’estat del meu país m’agradaria entrevistar-lo; la putada és que no es deixa”

BarcelonaFernando González, més conegut com a Gonzo (Vigo, 1976), va saltar a la fama com a reporter del Caiga quien caiga de Telecinco, en què s’encarregava de seccions com ¡Proteste ya!, dedicades a les queixes ciutadanes. Precisament, les manifestacions contra la sentència del Procés seran el tema del Salvados d’avui (La Sexta, 21.30 h).

Rellevar Jordi Évole al capdavant d’un format que l’ha convertit en un referent del periodisme audiovisual espanyol ha de fer una mica de vertigen.

En cap cas m’ha fet vertigen, però potser perquè mai m’ho he pres com substituir el Jordi. El repte consisteix en ser la cara visible d’un compromís tan gran amb el periodisme com és Salvados, no substituir ningú. Coi, és que si m’ho prengués així, m’estaria fotent una hòstia important, perquè el Jordi és insubstituïble. L’objectiu és no cagar-la i intentar que segueixi sent un programa que acosta la realitat del carrer a la gent.

Però aquest és un programa d’autor. Què hi aportarà, de propi?

A veure, suposo que arribarà un moment que em veuré amb aquesta llibertat. Però el meu objectiu ara és encaixar en el format. Entendre com es treballa aquí. I ja em vaig sentint cada cop més lliure: gravo més a gust avui que quan vaig fer la primera entrevista. I això es nota. Jo ho noto, i tant. Cap sèrie té com a millor capítol el primer, no? A poc a poc. Tant de bo algun dia em digui: es nota que és un programa teu. Però no per una qüestió d’ego, sinó perquè voldrà dir que porto prou temps per notar-me lliure i que l’espectador senti que puc fer les meves coses sense provocar-li rebuig.

Però si hagués de definir el seu segell personal, com ho faria?

Hòstia, no ho sé. És una pregunta fotuda... Suposo que ho haurà de dir el públic. El veia des de casa, examino el meu treball i no crec que aporti res de diferent, més enllà del to personal. L’accent gallec, si de cas! Però més enllà d’això...

L’estrena va quedar per sobre de la mitjana de la cadena, però per sota de la mitjana del programa. ¿Li fan perdre la son els audímetres?

Zero. De debò. L’objectiu d’aquell primer programa no era veure l’endemà quina audiència fèiem. Fa poc sentia el Juanra Bonet, un bon amic i algú a qui respecto molt intel·lectualment, i deia: “A mi no em paguen per preocupar-me de les audiències”. Aquesta frase em va ajudar molt a relaxar-me davant de l’estrena. Evidentment, em preocuparia si mostressin una desconnexió amb el programa. Però no ha sigut així. I hem de considerar, també, que la competència juga les seves cartes. Telecinco, a aquella hora, feia unes audiències més pròpies dels anys 90 que del 2019. Jo em quedo amb el que deien les crítiques: que va ser un programa superhonest que donava veu a qui no la té. I que l’atenció no es va centrar en una cosa accessòria, com és el nou presentador, sinó en les històries. Fa massa temps que em dedico a això per no saber que tot és relatiu, quan parles d’audiències.

Évole va marcar-se algunes entrevistes històriques. ¿Ja n’ha intentat alguna?

No. El que dèiem abans quan parlàvem del programa d’autor: tot al seu temps. No seria intel·ligent, ara. De fet, el Jordi, la primera temporada feia el que més bé sabia fer aleshores i va anar evolucionant.

Quins tres entrevistats voldria, si tingués la garantia del seu sí?

Hòstia... doncs no ho sé. Un Donald Trump, sempre, esclar. També Angela Merkel, per mirar enrere, no? Perquè durant un temps va ser la dolenta més dolenta, la Cruella de Vil d’Espanya, Itàlia i Grècia, però ara està a punt d’acabar la seva carrera política. I la tercera seria la impossible: el rei d’Espanya. Al cap d’estat del meu país m’agradaria entrevistar-lo; la putada és que no es deixa. Bé, potser si soc Jesús Hermida...

El programa d’aquesta setmana tracta la qüestió catalana. Sent un periodista que ha fet tants anys de carrer, ¿què ha vist als carrers de Barcelona?

Encara ho estic assimilant. Ara bé: una cosa és el que he vist al carrer i una altra el que la gent que no ha estat a Barcelona em diu que hauria d’haver vist. Hi ha dues realitats: la que vius i la que veus als mitjans. Jo m’he llevat aquests dies en una ciutat normal i he anat a dormir en una ciutat normal... Menys un dia, que em van tocar els aldarulls de prop. El que veig és que s’arrosseguen les sensacions que ja estaven presents la tardor del 2017. No tan calentes, més mastegades, però encara presents. L’enfrontament entre dues postures no ha minvat. I hi ha un component nou que són els brots violents al final de les manifestacions. Que em sorprèn, d’una banda, però tampoc del tot: quan el carrer està calent, passen aquestes coses. I no és qüestió de Catalunya ni de l’independentisme, sinó que és la història universal de les protestes. En tot cas, a mi em falta entendre millor les coses per poder-ne tenir una opinió fonamentada. Però això no pot seguir així, això és evident. El carrer ha de tenir una presència en el debat polític, però no pot condicionar-lo tota l’estona. Ni s’han de donar arguments als que volen que això continuï així.

I com es desescala això?

És la pregunta que fa cinc dies que trasllado a tothom. Jo tinc una opinió, però la meva no és rellevant. Jo no soc català, soc periodista. I el que vull és donar a la gent que és a casa elements per veure per on va la cosa.

Però hi haurà una intenció editorial, al programa.

Que s’ha de desescalar, això és evident. I que s’ha d’arreglar millor pel diàleg que per la força. Perquè hi ha conflictes que arriben a aquesta cruïlla: o s’arreglen amb l’entesa, o un s’imposa a l’altre. M’agradaria pensar que encara no estem en el punt de no retorn. Però hi ha moments que penses que ja l’hem superat. Espero que aquesta sensació sigui fruit que som a prop d’un 10-N i venim d’un 28-A. El condicionant electoral importa. Quan hi hagi una estabilitat política, cal que seguem a parlar, hòstia, que som a l’any 2019.

Es parla molt de la crema de contenidors, a les televisions espanyoles. Però no tant d’excessos en l’aplicació de la violència policial. ¿El Salvados recull també aquest angle?

Es recull, sí. Jo li pregunto a un líder d’un partit considerat constitucionalista sobre les quatre persones que han perdut un ull. Com que es tracta de l’argument d’una de les parts, cal preguntar-ho. I cal fer-ho a qui ho utilitza com a argument i a qui diu que no és així.

Però aquesta brutalitat hauria de poder ser constatada pels mateixos mitjans i no reduir-ho a una qüestió de dues opinions enfrontades. El periodisme independent hauria de poder fiscalitzar si un cos policial s’ha excedit. I denunciar-ho.

A Salvados en parlem. Expliquem que s’han vist imatges que no poden ser justificades. I preguntem sobre això als líders polítics. Però no m’atreveixo a jutjar què han fet uns mitjans i uns altres. Jo puc dir que no se’ls està donant gaire entitat, a aquestes imatges, a l’altra banda. Però les sensibilitats davant de les imatges de dolor físic... són molt fotudes. A veure, és estrany veure una comissaria plena de flors. Si està plena de flors, és per alguna cosa. Però també és molt fotut veure una societat que té tan entravessada la policia, fins i tot la seva policia, en el cas dels Mossos d’Esquadra. Deu ser també per alguna cosa. I nosaltres preguntem sobre això, a anònims i polítics.

stats