El gran dia de Donald Trump
Una de les seqüències més famoses de la història del cinema és la de la paròdia de Hitler interpretada per Chaplin a El gran dictador (1940). El personatge Adenoid Hynkel juga a fer volar un globus terraqüi com si fos una pilota. Més enllà de la bellesa visual de la imatge, l’escena està plena d’ironia i crítica política.
Segurament aquella alegria narcisista, l’èxtasi megalòman que sembla experimentar el petit dictador de la ficció, s’ajusta a l’estat d’ànim que va destil·lar l’omnipresent Donald Trump al llarg de la jornada que havia de culminar amb la signatura de l’acord de pau. Possiblement un dels millors dies de la seva vida. Un macroespectacle televisiu de dimensions internacionals que es retransmetia simultàniament amb ell com a protagonista victoriós. Trump per sobre de qualsevol pau. Una posada en escena feta a mida per rebre el pròxim premi Nobel.
Les primeres imatges del trasllat d’ostatges estaven desproveïdes de la teatralitat que Hamàs hi havia incorporat en anteriors ocasions. Va desaparèixer l’escenari on es feien desfilar els israelians capturats i només vèiem circular el comboi de cotxes i la base de Re'im on se’ls esperava a tots per traslladar-los. Les escenes se simultaniejaven amb l’alegria de la gent a la plaça de Tel-Aviv, impacients per al gran dia. Tot estava calculat. L’aterratge de Trump a l’aeroport d’Israel va coincidir amb el retrobament d’algunes de les famílies. La felicitat i l'emoció d’uns quedava associada a l’arribada triomfal de l’altre.
L’Air Force One del president dels Estats Units era una mena de fil conductor de la jornada. Un símbol fàl·lic que el precedia arreu on anava i que les televisions mostraven per crear l’expectativa de l’espectacle delirant que Trump organitzava a cada pas. La intervenció al Parlament d’Israel era només el tast del que ens esperava a la tarda.
L’arribada a Sharm al-Sheikh, a Egipte, es convertia en el colofó de la gran festa que s’havia organitzat el mandatari nord-americà. El director d’orquestra envoltat dels líders d’arreu del món fent de figurants i amb la invitació extra del seu amic Gianni Infantino, el president de la FIFA, que lluny de pensar que el futbol allà no hi pintava res participava com un més en el gran esdeveniment històric. La compareixença de Trump es va convertir en un monòleg grotesc per reivindicar-se com el màxim artífex, el gran arquitecte d’aquell moment històric. Els agraïments i les mencions amb sarcasme i prepotència a cadascun dels líders eren un acte de representació de poder, embriagat d’ell mateix. La televisió esdevenia una simple notaria que gravava les imatges d’arxiu del futur. El primer esborrany del que transcendirà com a històric.
A El gran dictador, el globus de Chaplin acaba esclatant, com una metàfora devastadora de la vanitat i l’ambició desmesurada del personatge. Veurem què té de visionària aquella escena, i si tot el que té de poètica ho tindrà també de tràgica.
