Estar en contra de la guerra (però no de les guerres)

L’admirable New York Times té un punt feble, que és el contrast entre la seva agenda progressista en la majoria de temes socials –si més no dins l’espectre americà– i el militarisme de facto que practica. Nominalment, esclar, es posiciona en contra de la guerra, perquè és el que toca, queda bé i surt gratis. A les pàgines d'opinió ha lamentat la “forever war”, o guerra eterna, per denunciar la política intensament intervencionista dels Estats Units en el taulell geopolític mundial. Ara bé, el grup progressista FAIR, que es dedica a analitzar els mitjans, assenyala una dada incòmoda: des de la invasió de l'illa de Grenada, l’any 1983, el consell editorial del New York Times no s’ha oposat a cap guerra del seu país. Com a molt, hi ha un grapat de casos –Tailàndia, Jordània– en els quals no s’ha pronunciat. Però sí que ha avalat, en canvi, les operacions a l'Afganistan (2001 i 2009), l'Iraq (2003, 2014), Síria, Corea del nord, el Pakistan, el Iemen, Somàlia... Ara, amb les tensions amb la Xina, torna a exhibir aquest múscul militarista, amb articles on s’assenyala la manca d’armament de precisió, en cas d’una eventual guerra al país asiàtic.

La guerra és un drama, però també un negoci molt lucratiu. I el diner té les seves maneres de pressionar els mitjans. A Espanya s’ha vist mantes vegades. A Pedro J. Ramírez se li poden recriminar mil coses, però com a mínim va fer que El Mundo s’oposés a la Guerra de l’Iraq, a la qual Aznar donava suport (des de l'acomplexament de poder sortir a la foto amb Bush & Blair). No apostaria ni mig pèsol que ara el diari tornés a plantar-se així davant una iniciativa del PP. Per a la resta, el joc que la premsa d'estat fa a la indústria militar casa molt poc amb les declaracions buides sobre la pau, portadetes amb coloms i homenatges a John Lennon.