Una guerra a peu de teclat (1): la llavor del dubte

BarcelonaDes de fa tres dies, quan el Tomas plega de la seva feina en una agència de publicitat lituana se'n va a casa i truca a russos a l'atzar. Intenta fer-los veure que la informació que probablement tenen sobre la guerra a Ucraïna està basada en un relat fantasiós, imposat fèrriament per Putin als mitjans de comunicació del país. Els recomana que truquin a familiars o amics que tinguin a Kíiv, a Lviv, a les ciutats atacades. La majoria no volen escoltar-lo. Una senyora gran va amenaçar-lo amb trucar a la policia. Els pocs que expressen reserves amb la invasió ho fan amb la por de qui tem que està dient alguna inconveniència en una societat altament vigilada.

El Tomas és un dels milers de voluntaris que s'han apuntat a la iniciativa Call to Russia. Una web els proporciona números de telèfons de pagament de ciutadans particulars russos i a través de trucades de WhatsApp intenten guanyar d'individu en individu la batalla del relat sobre el conflicte a Ucraïna. O, com a mínim, dipositar la llavor del dubte. "El més habitual és topar amb algú que repeteix fil per randa els arguments que fa circular el Kremlin –explica a l'ARA el Tomas, de 38 anys–. Amb aquests és impossible raonar-hi. Com a molt els deixo amb una pregunta: ¿si Putin és el gran llibertador, per què els ucraïnesos que fugen estan anant massivament a Polònia i no a Rússia?".

De tant en tant algú sí que accepta el diàleg. "Solen ser persones que, per principi, estan en contra de la guerra, tot i que creuen que malgrat tot Rússia està fent el que li pertoca, perquè han comprat també l'argument propagandístic de la nazificació". El grup més interessant, per al Tomas, són els que admeten que la guerra no té justificació, però es declaren incapaços de fer-hi res. "No els demano que es manifestin, perquè sabem que podrien acabar detinguts fàcilment. Però sí que considerin com poden compartir el seu punt de vista".

Per què ho fas, això?

— Vull sentir com pensa la gent ordinària i com se senten per tot aquest conflicte.

Creus que es pot provocar un impacte?

— De cada 100 trucades, unes 20 acaben convertint-se en una conversa raonable. És una manera d'ajudar.

Els voluntaris com el Tomas poden deixar feedback a la mateixa web que gestiona la iniciativa. Segons explicava a aquest diari un portaveu de Call to Russia, en aquests primers dies s'ha aconseguit trucar unes 2.000 persones per hora. I fins a 7.694 voluntaris han deixat un informe sobre com els ha anat. Un terç de les trucades no s'arriben a contestar. Un 19% diuen que s'han equivocat de número. Però en un 25% de casos s'estableix un diàleg. "Hem de recordar que es tracta de converses increïblement difícils, tenint en compte la propaganda massiva i la repressió a la qual estan subjectes els russos. Per això pensem que les converses personals, ni que sigui picant a porta freda, són l'única manera d'escampar la veritat pel país", declarava el representant d'aquesta iniciativa, que va acceptar parlar sota condició d'anonimat.

Call to Russia és només un exemple de com aquesta guerra es lliura al front, però també a la trinxera de la informació i, inevitablement, de la desinformació. Dijous una fotografia d'AP sobre el bombardeig d'una maternitat a Mariúpol s'obria pas a les portades de la immensa majoria de diaris d'Occident. No a Rússia, on les primeres pàgines del dia mostraven asèptiques imatges de buròcrates. I els propagandistes de Putin s'afanyaven a negar l'atac a l'hospital ucraïnès. L'ambaixador rus al Regne Unit, per exemple, assegurava que la imatge era una fabricació protagonitzada per una instagramer, desqualificava el fotògraf titllant-lo de "propagandista" i afirmava que l'hospital feia temps que no estava operatiu i que s'havia convertit en una base per al Batalló Azov, un grup paramilitar neonazi. Twitter va esborrar el missatge del diplomàtic, però la negació de l'incident és l'única narrativa permesa en un país on el govern nega fins i tot l'existència d'una guerra ja que, segons el seu relat, només estan practicant una "operació militar especial".

Enmig d'aquesta guerra d'intoxicacions informatives, però també de negació de la realitat palmària, el periodisme juga un paper clau per destriar els fets de les fake news. I pren especial rellevància el paper dels verificadors. L'agència Efe té un departament especialitzat en destriar el gra de la palla infoxicadora, dirigit per la periodista Desirée García. En el cas de la fotografia de Mariúpol, Efe Verifica ha comprovat que l'hospital va ser efectivament bombardejat per efectius russos. I, a més, ha comprovat –a través de l'ONU– que el centre estava en funcionament en el moment de ser atacat. Sovint les intoxicacions russes prenen forma de (falses) verificacions: plantegen una teoria conspirativa i esperonen el lector a "pensar per ell mateix". És a dir, el fan dubtar per sistema. "El propi compte de l'ambaixada russa a Twitter difon publicacions que simulen verificacions i que en realitat incorporen falsedats", explica a l'ARA García. "A més de Twitter i Facebook, Rússia està fent servir plataformes de missatgeria tancada, com Telegram, per enviar propaganda directa a contactes en mitjans de comunicació occidentals".

La tipologia de les desinformacions ha variat en poc temps. En els primers dies de la invasió el més habitual era trobar per les xarxes fotografies i vídeos antics, descontextualitzats o manipulats. Són fàcils de fabricar, però també de desmentir, i qualsevol usuari pot localitzar fàcilment, fent una cerca inversa a Google, si una determinada imatge ja s'ha fet servir amb anterioritat. En canvi, a mesura que la situació s'enquista, guanyen pes altres tipus de falsedats, més centrades en el relat propagandístic. Aquestes són més difícils de verificar pel ciutadà corrent.

A més, les campanyes de propaganda utilitzen una palanca molt efectiva: el temor i l'amenaça. "La guerra, com la pandèmia, és un esdeveniment que genera molta por i incertesa –recorda García–. I aquests sentiments són els que més empenyen els ciutadans a buscar informació, a la recerca de respostes, i a compartir informació amb la finalitat suposadament altruista d'ajudar el nostre cercle de confiança. En aquests moments prenem menys precaucions a l'hora de compartir informació, i això activa sovint la cadena de la desinformació".

Qui va guanyant?

L'ús de les fake news per minar l'ànim del bàndol rival, o per cohesionar internament –l'altra cara de la moneda–, no és de cap manera exclusiu de Rússia. També Ucraïna juga amb la fabricació de mites mediàtics que li reforcen el relat de ser l'heroic David resistint contra Goliat. És el cas de l'anomenat Fantasma de Kíiv, un presumpte pilot que se suposa que amb el seu Mikoyan MiG-29 ha aconseguit fer caure un nombre creixent d'avions de combat russos tot sol: fins a sis naus en les primeres 30 hores de la guerra. Comptes oficials ucraïnesos han compartit notícies i vídeos amb les seves gestes, però les verificacions practicades suggereixen poderosament que es tracta d'una invenció.

Amb els dos governs alimentant la desinformació, és inevitable preguntar-se qui està prenent la davantera en aquesta guerra. Per a García, Putin és qui té clarament més recursos a l'abast. "En el cas de Rússia, s'han fet més esforços en disseminar falsedats o afirmacions enganyoses, a través del relat de la guerra tant dels seus dirigents com dels comptes oficials i mitjans afins. El seu ús és molt més sofisticat i té una escala molt més gran que el d'Ucraïna", explica.

Ara bé, de la mateixa manera que sobre el terreny les tropes russes s'estan trobant una resistència inesperada, tampoc en el camp de la informació no s'aprecia que Putin hagi aconseguit clavar una pica que esquerdi la unitat entre el bloc d'Occident. L'historiador i traductor Ian Garner, especialitzat en propaganda de guerra russa, creu que Putin no està obtenint els resultats que esperava en aquest terreny. "Es fa difícil saber l'impacte de la desinformació russa arreu del planeta, però em sembla evident que, més enllà de l'extrema dreta i l'extrema esquerra –per motius diferents–, el món està unit contra la narrativa del Kremlin", declarava en conversa telefònica amb l'ARA.

Garner lloa, a més, les habilitats comunicatives de Zelenski i la seva capacitat d'adaptar-se a l'interlocutor. "Quan parla amb Boris Johnson és capaç de citar Churchill, perquè sap que el mateix Johnson es veu com una mena de successor seu. I, efectivament, aconsegueix que els diaris britànics li recullin el missatge, també en part gràcies a aquestes referències". Però el símptoma més evident de la incomoditat russa sobre com evoluciona el front informatiu és el canvi constant de narratives. "En els deu primers dies hem vist com han llançat un munt d'idees. Primer es tractava d'alliberar Ucraïna dels feixistes. Després es va jugar la carta de les bombes nuclears. Tot seguit, un parell de dies de descans i, de seguida, circulaven històries sobre conseqüències econòmiques. Això ha estat superat per la història conspirativa de les armes biològiques. Tot plegat suggereix que encara no han trobat un relat d'èxit que encengui la metxa i s'estengui realment pel país. Cal suposar que aniran provant fins que en trobin que una arreli i es converteixi en popular".

Mentre això no passa, es van obrint algunes escletxes en el monolític relat promogut per Rússia. Aquesta setmana el canal televisiu Zvezda –vinculat al ministeri de Defensa– acollia un programa de debat. D'entre el públic es va alçar un militar, vestit amb uniforme, per compartir un raonament incòmode: si quan van lluitar a l'Afganistan van morir soldats, i quan van lluitar a Txetxènia també van morir soldats, ara que es lluita a Ucraïna segur que moriran soldats. En el moment de proposar un minut de silenci pels reclutes morts, des de la taula va saltar el presentador per tallar-lo en sec i, en to de reny, repreendre'l: "El que estan fent els nostres nois és esclafar l'escòria feixista! És un triomf. És el renaixement de Rússia!".

Els opositors a Putin confien que la mordassa informativa –amb penes de fins a quinze anys de presó per a qui difongui el que el Kremlin consideri notícies falses– toparà amb la dura realitat dels soldats que no tornaran. Els familiars dels militars constitueixen una de les esperances a l'hora de trencar la visió imperant d'una operació ràpida, quirúrgica i asèptica. Ells constitueixen, a hores d'ara, els principals dipositaris de la llavor del dubte.