Haaris Mateen: “El que haurien de pagar les ‘big tech’ als mitjans és una xifra tan espectacular que ens va espantar”

BarcelonaEls mitjans dolen i les grans tecnològiques poden, però ho fan gràcies en bona part als continguts que han elaborat els primers. Haaris Mateem és economista, professor a la Universitat de Houston i especialista en l'economia dels mèdia. L'ARA l'entrevista perquè bona part del seu treball recent s'ha centrat en estudiar quines compensacions haurien de satisfer les big tech a les empreses informatives per equilibrar racionalment una equació descompensada.

Ve de participar en una taula rodona titulada “Quant haurien de pagar les companyies tecnològiques pels continguts que distribueixen?”. Però, abans de parlar de xifres, ¿per què haurien de pagar res?

— Tenim una plataforma que està divulgant informació a altres usuaris i hi ha un proveïdor d’aquesta informació que, en bona part, són els mitjans. En termes econòmics parlaríem de serveis complementaris: tu treballes en una cosa, jo en una altra, i de la unió de totes dues se’n crea una cosa que en diem valor afegit. Per tant, com que aquestes empreses s’han beneficiat immensament de la presència de contingut de qualitat, divers i actualitzat en moltes llengües, la lògica econòmica diu que han de compensar el proveïdor per tot el valor generat.

Les big tech diuen que les companyies periodístiques ja obtenen un rèdit, en forma de difusió.

— Quan diuen això no admeten que, fent servir el contingut dels mitjans, ells també es beneficien, i de manera ingent. Pensi en el cercador de Google. Si el faig servir és perquè hi escric una cosa i em dona un resultat amb una alta probabilitat que contingui informació en la qual podem confiar. Però molta d’aquesta informació, sobretot la més recent, ve dels mitjans. Si no es paga, es genera un desequilibri que, a més, està a punt d’anar a pitjor.

Per què?

— Perquè la intel·ligència artificial fa que la gent rebi la informació sense cap incentiu per anar a la font original o al mitjà que l’ha treballat.

Establert això, ¿quant haurien de pagar les tecnològiques?

— Quan vam començar a intentar quantificar-ho ens vam centrar en el cercador de Google i en Facebook, perquè la IA encara no estava tan desenvolupada. I vam intentar respondre la pregunta següent: si no hi hagués informació procedent de notícies, quant de valor tindria Google? Jo poso sovint un exemple. Tinc contractat un paquet televisiu, a Houston, que té molts canals. Però si em vaig subscriure és perquè un d’aquests canals és LaLiga, ja que segueixo el Barça i també alguns altres partits. De tant en tant veig altres canals, però si em traguessin el futbol, em donaria de baixa. En el cas de Google, les nostres estimacions són que el 70% de l’ús del cercador busquen informació i que el 50% d’aquest percentatge correspon específicament a notícies. Això vol dir que el 35% de l’ecosistema de Google són les notícies.

Sense notícies, el 35% de la gent deixaria de fer servir Google?

— Exactament, és una manera molt crua d’exposar-ho. El 35% d’usuaris de Google deixarien de fer servir el cercador si no hi hagués notícies. A partir d’aquí, no diem que el 35% dels ingressos han d’anar als editors, perquè les companyies tecnològiques estan fent una feina genial. Però sí que creiem que aquest pastís s’hauria de repartir al 50-50, segons la teoria econòmica.

De la teoria a la pràctica...

— D’acord. Posem que refusen el 50-50 i diguin que com a molt hauria de ser 70-30. Acceptem-ho! I fins i tot 80-20. Perquè mentre sigui un percentatge raonable, és una quantitat de diners enorme perquè parlem d’un producte multimilionari.

Han pogut traslladar aquest plantejament als gegants d’internet?

— Molts cops. I sovint hem presentat les nostres conclusions a governs d’arreu del món i als Estats Units i sovint allà hi ha algú de Google. No necessàriament parlem a cada ocasió, però sovint discutim la situació. Google acostuma a dir que les notícies són residuals per a ells: un dos o un tres per cert. Però això no té sentit: Resulta que la gent fa servir el cercador principalment per comprar mitjons? És cert que la part comercial és gran, però la de notícies també. L’altra cosa que et diuen és que han fet experiments, deixant a un grup d’usuaris sense notícies, i que no van notar efectes significatius. Però aquests experiments s’haurien de validar per acadèmics, perquè tothom accepta una incomoditat, si és per un lapse petit de temps.

Un cop aplicat aquests raonaments, en un article científic cosignat amb Anya Schiffrin van valorar que Meta hauria de pagar als editors 1.900 milions de dòlars i Google entre 10.000 i 12.000 milions. I això només als Estats Units.

— Exacte. El que haurien de pagar és una xifra tan espectacular que ens va espantar. Vam pensar: "Uf, és molt gran, segur que ho hem calculat bé?" I vam repetir i repetir els números i ho vam enviar a economistes prominents perquè examinessin els nostres càlculs. La xifra és tan gran que fins i tot si només es tracta d’un 10% del que diem, segueixen sent 1.000 milions de dòlars.

Google ja pacta amb algunes empreses.

— Sí, i ho fa amb acords de confidencialitat, així que es fa difícil saber quines xifres maneguen. Però, pel que sabem de les converses off the record que mantenim amb el sector, els diners que arriben són una fracció molt petita del que considerem equilibrat.

I en què canviaria el panorama de mitjans dels Estats Units si ara arribessin 10.000 milions de dòlars?

— Aquesta és una pregunta clau. Nosaltres volem que els diners arribin a les redaccions, perquè hi ha el risc que les compensacions acabin en mans dels fons d’inversió. Als Estats Units hem vist com molts diaris locals han estat comprats per empreses especuladores que de seguida tallen costos al màxim per vendre-les tan de pressa com poden. Per això reclamem una bona legislació sobre aquests diners: que tinguin més periodistes per fer redaccions més vibrants, per promoure investigacions periodístiques que sovint comporten una inversió de temps i diners. I també per ajudar en el canvi de model de negoci per als mitjans.

Sentim des de fa temps que els mitjans estan en crisi. Aquests diners serien suficients per girar la truita?

— Amb l’Anya Schiffrin hi hem estat treballant i tots dos coincidim que simplement això no salvarà el periodisme, fins i tot sumant-hi els diners que haurien de venir de la IA. És el periodisme qui salvarà el periodisme. Ara bé, el que sí que poden fer aquests diners és comprar el temps necessari perquè les redaccions es repensin i s’adaptin al nou panorama.

Austràlia va aprovar una llei sobre aquestes compensacions el 2021 i, dos anys després, ho feia el Canadà. Com els ha anat?

— A Austràlia va arribar una quantitat de diners substancials a les redaccions i ha tingut un efecte positiu. I un punt important: Google no ha marxat del país. Si la legislació és bona, les companyies tecnològiques es mantenen perquè segueixen fent-hi bon negoci. El cas canadenc també és interessant. Han acceptat donar diners als mitjans, encara que menys del que esperàvem. Allà encara és d’hora per avaluar-ne l’impacte, però veiem que el govern canadenc ha introduït bones mesures per assegurar-se que aquests diners van a parar a les redaccions. Es premia més la quantitat de periodistes que la difusió d’exemplars, per exemple. Ara bé, al Canadà ens trobem un exemple de represàlia: Facebook ha anunciat que no tindrà notícies al país en la seva xarxa social i això ha començat a disparar la circulació de fake news. I, d’altra banda, també hi ha qui comparteix notícies legítimes amb captures de pantalla, perquè així l’algoritme no les detecta.

A Espanya, Google News va deixar d’estar disponible el 2008, com a resposta a l’intent de legislar per llei una compensació.

— Van tancar el servei, però no van eliminar les notícies dels resultats de cerca. Al final, Google News no els dona una facturació directa, però el cercador, sí.

En tot cas, va tornar l’any 2022. I els periodistes estem contents. Si aquesta entrevista és escollida per Google Discover, la seva audiència es multiplicarà per sis o set. Es fa difícil renunciar a aquest dopatge quan les mètriques són les que determinen el rendiment.

— Per això és important l’ordre en què caldria actuar. La primera prioritat és aconseguir una legislació que, entre altres coses, impedeixi les represàlies. Perquè que Google tanqui Google News és clarament un càstig. I no acceptem aquestes actituds punitives en molts altres àmbits. Perquè la lògica diu que l’incentiu econòmic és prou fort com perquè el cercador de Google no abandoni les notícies, ja que les necessita per oferir bons resultats. El segon pas seria poder pactar de forma conjunta. Que el sector entengui que són competidors al mercat, però ara estan units en una causa comuna. Faria falta crear alguna mena de coalició.

Com hauria de reaccionar el sector?

— A ningú se li acut fer contingut amb IA amb personatges de Disney com Aladí, perquè saben que Disney els denunciarà. El mateix passa amb els èxits musicals: les grans discogràfiques es querellarien. Però el problema dels mitjans és que, per la seva naturalesa –no volem monopolis en la informació– el panorama està molt fragmentat i, per tant, no negocien en bloc. És el clàssic divide et impera.

Hem estat parlant de cercadors i xarxes socials, però la IA encara planteja un repte més gran, perquè les respostes les dona sense que puguis traçar d’on ha tret la informació, que pot haver estat un mitjà.

— Exacte. I és més difícil que acabis tenint un enllaç on anar a pescar la informació perquè la resposta ja et dona un resum prou complet d’un tema. El desafiament és més gran i per tant hi hauria d’haver legislació sobre l’assumpte i també negociacions entre companyies tecnològiques i de mitjans. Però també ho veig com a una oportunitat, però les empreses de la IA estan competint molt entre elles per tenir dades fiables i respostes que no incloguin el que en diem al·lucinacions. Això obre una oportunitat als mèdia perquè negociïn. Abans no podies dir “si Google no m’ajuda, m’alio amb Bing”, perquè Bing era molt petit. Però en el mercat de la IA generativa hi ha molta competència i, per tant, pots comparar qui et dona millor resultat i anar amb ells, oferint-los l’accés a la teva informació, amb segell de confiança.

I haurien de pagar?

— Sí, si es demostra que estan fent servir contingut que tu elabores, haurien de pagar per fer-lo servir. OpenAI, l’empresa de ChatGPT, ha tancat molts acords amb grans editors de premsa i això és així perquè està intentant tenir bones fonts de notícia dels agents del sector més potents. Hi ha un avantatge clar en les negociacions amb les empreses d’intel·ligència artificial: és molt més difícil per a elles negar que estan fent servir informació i notícies. Per tant, de nou, recomanaria les tres potes que hem dit abans, és a dir, legislació, negociació i coordinació.