Tatxo Benet: "He rebut més crítiques per tenir una llibreria en català que per fer un museu d'art prohibit"

BarcelonaTatxo Benet lidera Mediapro en solitari des de fa poc més d’un any, després de la sortida de Jaume Roures. En aquesta entrevista abordem aquest trencament, les perspectives de futur per a la companyia, la successió en l’horitzó, escàndols com el FIFAgate i la seva activitat com a impulsor cultural, en una conversa que abraça tota la seva trajectòria personal.

Al carnet d’identitat hi deu dir Josep Maria. D’on ve, Tatxo?

— És una història curiosa. Jo devia tenir dotze anys o així, sortia amb els amics per Lleida i un company del col·legi em va presentar un germà o un nebot seu a qui li anava dient “xato” tota l’estona. I jo, quan vaig voler dir que em feia gràcia que li diguessin xato a tothora, em va sortir "tatxo". Tots es van posar a riure i em van començar a dir Tatxo.

Però l’has arrossegat d’adult.

— Quan de jove treballava al Diari de Lleida firmava amb el meu nom, Josep Maria Benet. I un dia vaig escriure sobre un dirigent socialista que es deia Joan Prats. En aquella època la imatge que teníem dels socialistes era la de gent malgirbada, però aquest Joan Prats anava amb un blazer blau marí, ben vestit, pantalons grisos, camisa blanca, corbata... Total, que vaig escriure que tenia un aire pujolista. I el meu pare, que era pujolista i exercia també de periodista, es va emprenyar molt amb mi, perquè li feia por que la gent es pensés que això ho havia escrit ell, que també es deia Josep Maria, així que em va dir: escolta, si vols continuar escrivint als diaris, busca't un pseudònim. I d’aquí Tatxo Benet.

Comences a Lleida, però de seguida intentes fer-te un espai a Barcelona.

— Uf! Feia col·laboracions a revistes com la Lib, guions de telenovel·les eròtiques... Havia anat a fer entrevistes a actrius com l’Elsa Baeza o la Maribel Martín per intentar convèncer-les de despullar-se: acabava de sortir l'Interviú i totes les revistes noves seguien aquell camí. Jo tenia 19 anyets i anava amb el fotògraf, que els fotia un rotllo tremendo dient que érem una cooperativa –mentida– a veure si així s’estovaven. L’Emma Cohen recordo que ens va dir: “Com que sou una cooperativa de periodistes, us faré el favor... i em descordaré un botó!” També recordo anar al barri xino per fer un reportatge sobre les clíniques de lavajes. El paio de l’entrada, només veure que era periodista, em va treure un bastó sense dir res i vaig haver de fugir corrents.

Malgrat les desventures vas aconseguir situar-te bé: a El País i a El Periódico.

— El País no el llegia ningú, a Catalunya, però els periodistes bavejaven amb el diari. A Lleida crec que venien 40 exemplars. Doncs bé, resulta que quan hi va haver la bomba d’El Papus, que va matar el conserge de la revista, jo sabia qui eren els cinc detinguts: eren gent coneguda a Lleida, de la Guàrdia Franquista. Vaig trucar-los i els vaig oferir la informació amb una condició: ser el corresponsal a Lleida del diari. Més tard va sortir El Periódico i em van venir a buscar, per allò que jo havia estat publicant ja a El País.

Ideològicament estaves content a El Periódico?

— Jo era l'únic independentista, pràcticament. Un dia ho vaig explicar, amb tota tranquil·litat, i un redactor em va alertar: “Si vols fer carrera en aquesta ciutat i en aquest diari, no diguis a ningú que ets independentista”. Però és que jo no feia informació política, sinó que estava a Societat. Hi ha una generació de periodistes anteriors a la meva, que són els que van estar treballant deu anys durant el franquisme, que estaven molt polititzats, i que creien que tenien una missió que era ser periodista-democràtic. No els critico, eh? Però els més joves érem periodistes purs, en el sentit que la informació estava per sobre de la consideració sobre si publicar algun tema desestabilitzava o no un partit.

Com arribes a TV3?

— La televisió en aquell moment era tan dolenta, i el periodisme que es feia a la televisió era tan dolent, que per a mi no era ni periodisme. Jo era molt de la línia hard, un talibà del periodisme pur. Però em van convèncer que volien fer una cosa diferent. Hi vaig anar com a cap de la secció de Catalunya, després com a cap d’assignacions i, tornat dels sis mesos de mili que vaig haver de fer, com a cap d’Esports. I això sí que em va canviar molt la vida, perquè ja no era fer de periodista.

Com a cap d’Esports, per exemple, vas comprar un munt de drets.

— Vam entendre que, per ser competitius al mercat dels drets, no només n’havies de comprar, sinó que també n'havies de poder vendre. Vam traslladar a la casa el següent raonament: si a nosaltres ens doneu 20 milions per gastar-nos en drets esportius per a Catalunya, ¿ens en podem gastar 40 si després n’ingressem 20 perquè els revenem? I ens van dir que sí, cosa estranya. Ara no et deixarien o et ficarien a la presó. Així que vam començar a comprar drets per tot Espanya i a buscar acords amb televisions espanyoles o autonòmiques. És a dir, vam començar a veure que el contingut era la clau.

A Televisió Espanyola els devia explotar el cap que un canal autonòmic els trenqués el monopoli.

— És que no s'ho esperaven. El dia que vam comprar Wimbledon es van quedar de pasta de moniato. I de sobte es van començar a trobar amb uns nanos joves, el Jaume Roures i jo, que anàvem per allà coneixent tothom i fent deals comprant aquí i venent allà... Vam aconseguir tenir una programació d'esports a TV3 que ara semblaria increïble.

Has esmentat Jaume Roures.

— Sí, el conec el primer dia que arribo a TV3, l’1 d'octubre de l'any 83.

No devies sospitar tot el que el futur us portaria junts. Què és el que us va fer connectar?

— Tampoc vull parlar gaire del Jaume... però t'ho diré. Ens vam fer amics de seguida. Com que jo estava a assignacions i ell estava de cap de producció de seguida vam començar a tractar-nos i anar a dinar junts. Jo tenia bona relació amb el Jaume i ja anava bé, perquè el Jaume no tenia bona relació amb els altres periodistes: no l’entenien, ni entenien la importància de la producció. Ell i jo, en canvi, ens enteníem molt bé. I llavors, quan jo vaig anar a esports, també vaig dir-li que per què no pujava amb mi.

Roures acaba compaginant la producció d’esports amb la d’informatius, fins que deixa TV3. Marxa decebut per la cobertura que s’està fent de la Guerra del Golf.

— Té tanta decepció que un dia em truca a mi, quan comença la primera Guerra del Golf, i em diu: Tatxo, no hi ha ningú a informatius que tingui pebrots d'anar-se'n a Bagdad. T'hi apuntes, tu? I li dic, hòstia, m'hi apunto volant, me'n vaig a Bagdad ara mateix. I me n’hi anava, però llavors ja era impossible entrar-hi. Ell marxa, però jo em quedo a TV3 fins a l’any 1997.

Què en penses, de la TV3 d’avui?

— Jo tinc molt bona opinió de TV3. Segurament molts dels meus antics companys em contradiran, però la gent que hi ha ara són millors que nosaltres. O, perquè ningú s’enfadi, diré que són millors que jo. La professió ha millorat molt i la gent surt molt més ben preparada de les universitats. A nosaltres ningú ens va ensenyar televisió, ho vam haver d'aprendre sobre la marxa.

I del 3Cat?

— La transició al 3Cat és molt lloable i meritòria. En el primer moment, quan va sortir la marca 3Cat em va sobtar i em va generar un cert rebuig. Però, analitzant-ho ara, crec que és una gran idea i que estan adaptant-se força bé als temps que venen.

No passa gaire temps que, després de deixar la Corporació, entres a Mediapro, quan tot just començava i portava pocs anys. ¿Teníeu ja la visió de convertir-la en el portaavions que ha acabat sent, amb més de 7.000 treballadors?

— No teníem un pla, en realitat. El que sí que teníem eren moltes ganes de fer coses, i de fer coses diferents a les que estava fent la resta de la gent. Això va ser una visió que vam tenir tots tres: el Jaume, el Gerard Romy i jo. Era un moment en el qual les televisions, tant les públiques com les privades, s'estaven externalitzant. Totes havien començat sent molt autàrquiques, allò de “m'ho faig tot jo a dintre”, però començaven a entendre que era molt millor, i més barat, contractar els serveis fora. No necessites tenir tres unitats mòbils al garatge, amb 30 persones per operar-les que no fan res, esperant el dia que tinguis una sortida. Simplement, pots pagar el dia que toqui 20.000 euros perquè et facin la cobertura, i s'ha acabat.

L’any passat Mediapro va complir 30 anys. Si haguessis de dir les dues millors decisions que ha pres l’empresa en aquest temps, les més transcendents, ¿quines serien?

— La primera seria voler anar al món. És a dir, trencar aquesta idea que només podem tenir quatre clients i només sabem fer una sola cosa. No: nosaltres sabem fer televisió en l’accepció més àmplia possible. Per tant, no sobrevalorar l’especialització, no enclaustrar-nos. I la segona seria la política d’equip. Mai hem utilitzat headhunters per buscar directius. Coneixem el mercat, coneixem el sector i hem anat a buscar sempre les persones adequades.

I dos passos en fals? En 30 anys segur que n’hi ha hagut algun.

— Esclar, hi ha hagut decisions dolentes en les quals hem hagut de recular. Comprar els drets esportius de França és el cas més evident, no? A vegades les coses surten bé i a vegades surten malament. Allò va ser l’any 2020, així que es va ajuntar la covid i tot plegat.

I l’establishment francès va saltar a la jugular del grup. Us feien vinyetes punyents als diaris i tot.

— És que érem els espanyols, que havíem anat allà. Els españolitos.

I a Espanya sou els catalans.

— I a Espanya som els catalans, sí.

Mediapro paga un preu, per ser catalana?

— No ho sé, si el paga, però tampoc m'interessa. Jo m’ho prenc així: mesuro un metre noranta-dos. En pago un preu? Segurament sí, perquè em foto més cops de cap que altres persones, però no puc fer-hi res, oi? Doncs Mediapro és una empresa catalana, serà sempre una empresa catalana, i avall.

Podríeu haver traslladat la seu, com alguns van fer.

— Doncs no ho vam fer. Al contrari, vam portar seus cap aquí. Jo no analitzaré quins perjudicis ens pot generar ser catalans. És la meva feina, la fem i ens va bé, i tendeixo a pensar que som tan bons que fins i tot la gent tolera això d'aquí.

Un dels episodis més conflictius és el FIFAgate. I el primer que voldria és establir els fets, perquè us heu queixat sovint per com s’explica el cas. Primera consideració, doncs: la companyia va pagar 21 milions de dòlars en un acord que li permetia no haver d'anar a judici.

— No se sap si hauríem anat a judici. Els fets són que dues persones de la filial de Miami van pagar unes comissions que no eren legals. De l’actuació d’aquestes dues persones no en vam saber res fins que, en un nou acte d’acusació, vam conèixer que s’havien declarat culpables. Nosaltres vam arribar a un acord amb la Fiscalia de Nova York, que ens va demanar la implementació de una sèrie de mesures internes de control, cosa que hem complert, i pagar una multa. Arribem a un acord amb la Fiscalia americana, complim amb el que s’ha pactat i el tema queda liquidat. Liquidat ja fa més de cinc anys!

Una d'aquestes persones era el Gerard Romy?

— No. El cas del Gerard és completament diferent. Ell mai no s’ha declarat culpable de res, ni crec que hagi rebut cap acusació personal directa, malgrat que els fets dels quals parlem ja fa gairebé deu anys que van passar. Jo només tinc paraules d’agraïment per al Gerard, que va deixar Mediapro i va vendre les seves accions ara fa ja set o vuit anys per un sentit de responsabilitat vers la companyia, perquè ell no tenia cap obligació de fer-ho. Sota el meu punt de vista i el de Mediapro, el cas està tancat i oblidat. I en la part positiva podem dir que Mediapro té ara un dels programes de compliance més estrictes i avançats del món. Fins i tot hem rebut premis i certificacions molt estrictes pels nostres sistemes de control anticorrupció.

En el cas que sí va afectar la vostra filial: ¿poma podrida o és que el món dels drets televisius afavoreix aquest tipus pagaments?

— Quan les acusacions van sortir, nosaltres vam fer una investigació interna molt detallada. La va fer un organisme independent, que va revisar tota la companyia de dalt a baix: milers de correus i de documents interns. I ho vam fer a petició nostra, perquè estàvem segurs que en sortiríem totalment nets i no van trobar res més que allò que ja se sabia, el cas que parlàvem abans. El cas que ens va implicar a nosaltres estava a Centreamèrica. Però el 95% per cent del casos que denunciava la Fiscalia eren a Sud-amèrica. Nosaltres en el cas de corrupció a Sud-amèrica no hi vam tenir res a veure i mai ningú no ens hi ha vinculat.

 Però el negoci dels drets esportius sembla que és un negoci que afavoreix aquest tipus de corrupteles.

— La investigació va demostrar que hi havia personatges dintre dels estaments esportius de Sud-amèrica que afavorien això. Però nosaltres érem víctimes d’aquest sistema, perquè no podíem competir en igualtat de condicions. S'ha sabut després que hi havia uns dirigents esportius als quals hi havia gent que els pagava diners. Però com que nosaltres no pagàvem, vam competir en el mercat contra uns competidors que tenien un avantatge il·legal i injust.

La llista no és exhaustiva, però heu litigat contra Prisa, contra Movistar, contra el Barça, contra Sandro Rossell, contra la Federació de Futbol... Com és que Mediapro té tants enemics?

— Tampoc diria que són enemics, eh? Ara amb Prisa no som pas enemics, per exemple.

Home, hi va haver una època que queien demandes a tort i a dret entre tots dos.

Però no és un problema de ser enemics, és un problema que tu has de defensar els teus drets. I si algú els conculca, doncs has de lluitar-los allà on toqui. Hi ha moltes d'aquestes institucions que esmentes amb les quals ara tenim una extraordinària relació.

Un altre possible pas en fals podria ser La Sexta?

— Jo no la considero un pas en fals! Crec que la Sexta és una història d'èxit. Recordo grans gurus d'aquí dient-me que això seria impossible, que no hi havia espai, que ningú ens miraria. Doncs mira, en poc temps va aconseguir una quota de mercat molt important i també va aconseguir portar una nova manera de fer televisió en obert.

Sí, però a Mediapro se li va acabar la benzina per mantenir-la.

— Bé, a Mediapro i a Televisa, que érem els socis. No és que se'ns acabés la benzina, és que va arribar la crisi de 2008 i vam fer una operació de fusió amb Antena 3.

Digues-li fusió, digues-li absorció.

— Sí, però nosaltres vam ser aleshores accionistes d'Antena 3. Una fusió ja és això: et donen accions a canvi de les teves. I d’acord, el que passa és que ells acaben tenint moltes més accions que tu. Però vam ser accionistes durant molt temps, fins que vam decidir que vendríem les accions.

¿Quedem doncs que va ser una història d’èxit per a la cadena, però no per als seus impulsors?

— Bé, a nosaltres l’operació no ens va anar malament, al final. I Televisa va ser molt llesta i va prendre una decisió que va sorprendre molta gent, i a mi el primer: no van agafar accions d’Antena 3, sinó de Mediapro, perquè hi veien més creixement. I la van encertar: quan va sortir de Mediapro van recuperar tots els diners que havien ficat a la Sexta, la qual cosa vol dir que nosaltres també els vam recuperar, perquè la companyia també es va fer més gran. El que vam perdre per un costat, ho vam recuperar per l’altre.

La posterior entrada d’un soci majoritari de capital xinès a Mediapro, ¿no va suposar, malgrat tot, perdre el control definitivament?

— No, no el vam perdre, el control. Un soci, que era Torreal, després d'estar deu o dotze anys aquí, em va dir que havia de vendre, perquè deu o dotze anys no era raonable per a qualsevol fons d'inversió. I quan va arribar l'oferta d’Orient Hontai va ser tan bona que Televisa va veure el moment de vendre, i un altre soci, Gerard Romy, també va veure el moment de vendre. Però teníem un pacte d'accionistes en què els socis gestors, que aleshores ja només érem el Jaume i jo, teníem la potestat de gestionar l'empresa. O sigui, nosaltres teníem i tenim molta màniga ampla per gestionar la societat i fer el que nosaltres pensàvem que s'havia de fer. Jo només en tinc un 5%, però segueixo gestionant la companyia.

L'altre fet rellevant dels últims temps, evidentment, és la sortida del Jaume. ¿Què ha canviat a Mediapro aquest últim any, des que la presideixes en solitari?

— Que no tenim el Jaume, que és una figura molt important i una persona molt intel·ligent i amb una gran visió. Hem tingut la desgràcia d'haver perdut primer el Gerard, i després vam perdre el Jaume. Però bé, encara en queda un. I soc la garantia que Mediapro mantindrà el mateix esperit que tenia quan va començar, perquè al final érem els tres els que teníem la flama aquesta. El que he de fer ara és assegurar que Mediapro continuï amb el mateix èxit quan jo no hi sigui. Per fer-ho, hem renovat els equips aquest últim any: hem posat una nova directora general, més jove, i hem canviat els directors de les àrees també amb gent més jove que ve des de baix de l'empresa, per fer el relleu. L’empresa ens ha de succeir a tots nosaltres.

Faràs 68 anys al juny. Tens ja al cap una data per sortir de la companyia?

— No, no hi ha data. Jo no miro gaire cap al futur. Si em preguntes ara què faré d'aquí a deu anys, em fiques en un compromís, no en tinc ni la més remota idea. Ara bé, no tinc cap pla en absolut de plegar: ni m'ha passat pel cap. El que hem de fer és estar preparats, perquè aquesta empresa, que és una gran empresa catalana, continuï sent-ho durant molts anys.

Tornant al moment en què marxa Jaume Roures. S’atribueix la sortida al seu desacord amb el rumb que vol emprendre Orient Hontai.

— Bé, nosaltres vam fer un comunicat en aquell moment i allà es deia que no hi havia cap discrepància en el rumb, per part de ningú. Si era per això que comentes, mai havia sorgit.

Manteniu el contacte?

— No.

Ni personal ni professional?

— No.

Aspires a recuperar aquest contacte?

— Tant de bo.

Dono per fet que Roures marxa amb un acord que inclou un període de no competència, que expirarà més d’hora que tard. Et fa por que es converteixi en un competidor teu?

— No sé exactament quin pacte té. Però ell ha de fer el que vulgui i ja està. I nosaltres fem el que vulguem, i ja està, amb molt de respecte per a tothom.

En tot cas, com a líder en solitari ara de Mediapro, ¿cap a on t’agradaria créixer?

— És que nosaltres som, des del bon principi, molt eclèctics. Creixem cap allà on podem. Som oportunistes: allà on hi ha una oportunitat de negoci, ens hi plantem. I si aquesta oportunitat de negoci és gran, millor.

Entre aquestes possibles expansions, ¿hi ha interès en camps com el joc o les apostes?

— No hi ha cap operació corporativa prevista ni a curt ni a llarg termini amb cap empresa d’aquesta mena, ni tan sols cap mena d’expectatives de fer-ho. Però nosaltres som una empresa de serveis i per tant si ens contracten per donar serveis, si els podem fer i creiem que són adequats, doncs els farem. No veig per què no ho hauríem de fer. Per exemple, hem dissenyat i construït algun dels estands de la recent fira ICE que s’ha fet a Barcelona.

Una cosa que segur que sents sovint: TV3 compra sempre a les mateixes productores. I Mediapro n'és una.

— Jo no crec que sigui veritat. M’agradaria saber totes les productores que treballen a TV3, perquè estic segur que la llista és llarguíssima. Òbviament hi ha productores més petites, que són capaces de fer determinades coses i les fan molt bé, i productores més grans que són capaces d'aportar més programes. Cadascú ven el que pot.

Parlem de la teva vida fora de Mediapro. També ets col·leccionista d’art, una activitat per a la qual va bé tenir la butxaca fonda. Recordes haver patit mai per arribar a final de mes?

— I tant, quan de jove vaig començar aquí a Barcelona hi havia dies que només menjava un entrepà al bar de sota de casa del meu germà, on vivia. Jo no soc d'una família adinerada, ni molt menys. Soc d'una família de classe mitjana... justeta. El meu avi era taxista i els meus pares gent molt treballadora. No he vist ningú treballar tantes hores com el meu pare.

Peça a peça, has aconseguit posar dempeus el Museu de l’Art Prohibit. N’estàs content, de com funciona?

— Sí, molt content.

Creus que vivim èpoques de més censura, que, per exemple, fa 10 o 15 anys?

— De censura sempre n'hem viscut, i a més depèn molt dels països i de molts factors. Ara no és un moment massa bo, perquè s'està posant en qüestió la llibertat d'expressió i això trobo que és terrible per a l'ésser humà. La llibertat d'expressió no és més que expressar un pensament i la llibertat de pensament és el més humà que existeix. Ningú et pot vetar el pensament! I llavors, si tu tens llibertat de pensament, ¿com no pots tenir també la llibertat per expressar-lo?

Fins i tot quan s’expressa amb el llenguatge de l’odi o busca lesionar un col·lectiu vulnerable?

— Bé, és que cal mirar exactament cada cas. Però censurar per censurar és una barbaritat.

Parlant de censura, i em sap greu insistir amb la marxa de Roures, però és justament la paraula que va fer servir en una entrevista de RAC1 per queixar-se de no haver-se pogut acomiadar de la plantilla amb un correu corporatiu.

— Ja vaig dir en el seu moment que això no era veritat. Però és que no vull polemitzar amb el Jaume. Si ell es va sentir així, em sembla bé que ho digui.

Més enllà del museu, també has impulsat la llibreria Ona, que només ven llibres en català. Visió de negoci, tossuderia o militància?

— Tossuderia, no. Fixa’t tu: he rebut més crítiques per tenir una llibreria en català que per fer un museu d'art prohibit. Pensàvem que hi hauria queixes de gent, ofesos per algunes de les obres i no hem tingut el més mínim incident.

I qui es queixa de les llibreries en català?

— Gent que et diu que estàs deixant de banda una part molt important de la cultura. Aquí hi ha una visió dominant segons la qual hi ha una cultura bona, oficial i universal, que es la cultura castellana. I, després, hi ha una cultura catalana que diuen “bé, sí, que es faci, d’acord...” I quan algú agafa i diu que no, que això d’aquí per a mi és natural i universal, alguns no ho entenen i altres se senten ofesos. “No puc anar a comprar llibres en castellà!”, es queixen. Doncs no, senyora, i a la fruiteria no pot anar a comprar electrodomèstics.

Parlant de fruiteries, una altra faceta que potser el lector no té tan present: també vens fruita.

— Aitona és el poble de la meva mare i hi ha una finca allà on produïm. I llavors vaig decidir que havíem de buscar la manera de portar la fruita directament des de l’arbre fins a la taula, sense passar per cambres frigorífiques ni intermediaris. I vam crear una botiga virtual, Aitona Gourmet, on només venem fruita de temporada, collida de l'arbre 24 hores abans que la rebis a casa.

I, per si tots aquests platets xinesos no fossin suficients, encara treus temps per anar a nedar grans distàncies, que és la teva passió.

— Home, però tenint en compte que totes aquestes coses que tu, dius com la llibreria, el museu, Aitona... hi tinc una gent collonuda que hi treballa.

Quina és la travessa més ambiciosa que has entomat?

— De Mallorca a Menorca, que són 44 quilòmetres. Vaig trigar unes 14 hores. Hi ha qui triga menys, esclar...

Què et dona, nedar?

— Nedar m'aporta tant... que no sé si és la meva activitat principal. La considero tan important que, a vegades, penso que jo el que soc en realitat és un nedador.

Em van cantar que, a casa, et vas fer construir un carril de natació de vint-i-cinc metres, per practicar.

— Me’l va fer la meva dona, sí. Jo hi estava en contra, perquè m'agradava molt anar a l'entrenament, però ara, la veritat, és que quadro sempre el moment en què puc nedar. Però la piscina és per entrenar-me, i a mi m’agrada el mar. I fer distàncies llargues. És un temps per estar amb tu mateix, dintre de l'aigua, que és un mitjà suposadament hostil... fins que hi ha un moment meravellós en què, tot d’una, sents que estàs fluint dintre de l'aigua. Que formes part de l'aigua. I flueixes.