Chelsea Manning: “Heroïna? Traïdora? Complexa! Ni soc perfecta ni vull que em posin en un pedestal”

BarcelonaEl 2010 va fer tremolar el món quan, en qualitat de soldat de l'exèrcit nord-americà, va filtrar 750.000 documents classificats a Wikileaks, cosa que va permetre que el món conegués els atropellaments democràtics del seu govern en matèria internacional. Va passar set anys a la presó, sota unes condicions duríssimes que incloïen el confinament durant vint-i-tres hores de les vint-i-quatre del dia, fins que Barack Obama, al final del seu mandat, va indultar-la. Actualment exerceix d'activista digital, i amb aquest barret va visitar Barcelona en el marc del Mozilla Festival, celebrat aquest cap de setmana passat.

Fem aquesta entrevista la setmana en què Elon Musk apunta a convertir-se en el primer bilionari del món i...

— Encara no! Només passarà si arriba als objectius dels propers deu anys.

Però el camí que ell mateix es pavimenta així ho indica.

— Ja ho veurem, ja ho veurem! No sabem on serà l’economia d’aquí deu anys.

En tot cas, ¿li sembla que això és símptoma de com la societat està perdent la batalla contra l’oligarquia tecnològica?

— I tant. Internet ja no és aquell espai de llibertat, perquè set empreses i alguns estats la controlen. Ja estem de ple en una era en què tot està al darrere d’un mur de pagament, tot és producte, tot és transacció. I tot és vist a través de les lents de la identitat, la política i els algoritmes. Les grans corporacions governades per accionistes posseeixen les infraestructures del planeta i, després, alguns estats han construït directament les seves plataformes, com ha fet la Xina amb WeChat.

L’entesa entre els uns i els altres és evident. Als Estats Units hem vist com les grans tecnològiques s’han aproximat a Trump de manera desacomplexada. Quines conseqüències pot tenir això per a tots plegats?

— Els Estats Units estan experimentant amb el que acadèmics com Steven Levitsky i Wei Zhong defineixen com a autoritarisme híbrid. Des que a mitjans dels seixanta es va aprovar la llei del dret al vot, fruit de la lluita pels drets civils, hem tingut un sistema democràtic liberal, ni que fos imperfecte. Però tots els seus preceptes han començat a erosionar-se, fins a decantar-se cap a aquest autoritarisme competitiu. I són models que s’estan convertint en habituals arreu del món. Són sistemes on encara hi ha oposició política, hi ha jutjats, hi ha un Congrés o una autoritat legislativa... però molt afeblits.

I com hem arribat fins aquí?

— Els neoautoritaris han après a posar el dit a les balances per inclinar-les a favor seu. Si algú es converteix en popular però molest, aleshores s’accionen els mecanismes necessaris per perseguir-lo fins a desactivar-lo.

Quina li agradaria que fos la reacció contra això?

— Encara l’hem de trobar. Hem descobert que les democràcies tenen aquesta debilitat. Durant els 90 i els 2000 els acadèmics assumien que si eren robustes tenien assegurat continuar-ho sent, però no ha estat el cas. Aquest autoritarisme híbrid, o competitiu, és més nou que la democràcia liberal: és tecnologia avançada i una manera també avançada de fer política que encara no hem entès com cal gestionar.

Però quina és la seva impressió?

— És que temo que no tinc la resposta. Potser necessitem una cosa encara més robusta que no la democràcia liberal de sempre, la del segle XX. Però no sé quin aspecte té, aquest presumpte nou sistema. Potser hem d’inventar-nos alguna cosa nova. Potser hem d’experimentar. És a dir, per descomptat que hem de reaccionar i respondre, però caldrà fer-ho amb una mica de creativitat, ja que els mecanismes de defensa que atribuíem a les democràcies no funcionen davant d'aquests règims híbrids autoritaris. I a vegades això és difícil de fer-ho veure perquè, malgrat tot, tens un partit de l’oposició i, per tant, la teoria és que el partit de l’oposició eventualment guanyarà i revertirà aquest règim. Però això és com intentar pujar una muntanya amb monopatí, perquè tots els factors et van a la contra.

Creu que arribarem a veure tensions al carrer? Durant l’època de la lluita pels drets civils que esmenta hi havia la línia Martin Luther King, però també la que encarnava Malcolm X.

— No ho sé. Molts dels moviments socials s’han convertit en moviments de xarxes socials. És a dir, que la seva acció ara és un hashtag, o aconseguir un moment de viralitat a Instagram. Això canalitza el malestar cap a un camí que no és gens amenaçador per als règims híbrids autoritaris, amb els seus aparells policials i d’intel·ligència. I, al final, els moviments socials poden ser aplacats fàcilment deixant-los esbravar-se a les xarxes.

La filtració que va facilitar ara fa quinze anys seria avui possible?

— Si avui algú ho intentés de seguida es diria que és fake, que s’ha generat per IA... I l’altre problema és que els estats ja no amaguen algunes de les coses que fan. Al contrari, les fan prou a la vista: ho expliquen a les xarxes i se’n mostren orgullosos. El panorama ha canviat, perquè estem aclaparats amb tanta informació. Som a l’era de la transparència radical, però els neoautoritaris saben com neutralitzar-ho: si ho fan de cara i dient que n’estan orgullosos, deixa de ser un escàndol.

He evitat dir-li “alertadora” perquè em consta que la paraula no li agrada.

— Intento veure’m a mi mateixa com alguna cosa més que això. Quan la gent em diu que soc una alertadora, em converteix en un clixé, quan en realitat soc una entitat molt més complexa. Jo em veig a mi mateixa com una activista, especialment després del meu temps a la presó, que és on em vaig radicalitzar de debò. És curiós, perquè la gent assumeix que jo era algú radicalitzat, però va ser la presó, i els anys de després, els que m’han fet així. De fet, com que m’estic fent gran, ara soc una mica menys abrandada, però em segueix molestant l’etiqueta. Al final, se’ns penja la paraula a mi i a persones que vam fer coses similars, però que no tenim res a veure les unes amb les altres. Tenim personalitats diferents, trajectòries diferents, interessos diferents.

Una cosa que la fa diferent és, precisament, la brutal repressió que va patir, amb anys de confinament solitari en condicions infrahumanes. ¿Hi pensa mai, en com hauria estat la seva vida si no hagués pres la decisió de filtrar tots aquells documents?

— Això m’ho han preguntat quatre cops, avui, i ho trobo frustrant... La resposta més senzilla que li puc donar, i la més honesta, és que si hagués fet alguna cosa diferent, aleshores no hauria estat jo. Hauria sigut algú altre. Amb els fets i les circumstàncies que tenia, i tenint en compte qui soc, vaig prendre les decisions que vaig prendre.

Dit així, sembla que no tinguem lliure arbitri. Que estiguem programats.

— Mmm... No ho sé. Suposo que la meva personalitat tendeix a adaptar-se a allò que he acabat fent.

La seva figura deu ser polaritzant. Heroïna per a alguns, traïdora per a d’altres. Almenys als Estats Units.

— Ui, no, no. No em trobo mai ningú que em tracti de traïdora, només una vegada, a Fox News. Suposo que sí, que alguns mitjans han intentat jugar aquesta dicotomia, però jo no ho visc així. Heroïna? Traïdora? Jo soc jo: una persona complexa! Ni soc perfecta ni vull que em posin en un pedestal. He fet algun pas fals en públic i n’he après la lliçó, però crec que la majoria de la gent ja s’ha oblidat de mi, als Estats Units. I aquesta és la manera més realista de retratar-me, perquè jo pujo al metro i ningú sembla adonar-se de mi.

Va presentar-se a les primàries del Senat de Maryland. Volia canviar la política des de dins?

— Uf, això va ser fa molt de temps...

El 2018.

— Ara ja fa sis anys que visc a Nova York. Mirant enrere, m'adono que no estava gaire preparada per embolicar-me en tot allò. Acabava de sortir de la presó i estava delerosa de fer un salt i fer tot el que pogués... Amb el temps he entès que primer havia de descobrir qui era jo i tocar una mica de peus a terra.

Finalment, si pogués aprovar una sola llei referida a les grans tecnològiques, a què les obligaria?

— Faria que paguessin més impostos.

I ja està? Amb això n’hi hauria prou?

— Només em deixa una llei, no? Doncs les fregiria a impostos fins a rostir-les.