La història d’una visionària
Nothing compares (Movistar+) és el documental que recull la trajectòria de la cantant Sinéad O’Connor amb un plantejament inicialment insòlit: la música hi és secundària. Fins al punt que el gran èxit Nothing compares 2U dels noranta no se sent en cap moment. Fins i tot la màxima eclosió comercial de la cançó queda reduïda a l’anècdota. Segurament no era volgut així inicialment. Al final del documental un rètol aclareix que els hereus de Prince, el compositor original, no han donat permís per incloure la cançó en el documental. Però aquesta circumstància acaba tenint un significat subliminar i profund en la manera com es vol explicar la història de la cantant.
La veu de Sinéad O’Connor hi és omnipresent. Més enllà de les imatges d’arxiu d’entrevistes en mitjans i alguns fragments d’actuacions, ella mateixa relata en primera persona alguns passatges. Però l’actual Sinéad O’Connor, la que revisa la seva trajectòria, és invisible. Només sentim la seva veu fent de fil conductor esporàdic. I es combina amb les veus d’altres persones del seu entorn que completen el relat. I és magnífic. Perquè respecta i entronca amb la necessitat de Sinéad O’Connor de desaparèixer en un determinat moment.
Aquesta estratègia de la directora Kathryn Ferguson, la de portar la música a un acompanyament secundari i eliminar la presència corpòria de la cantant, fa que agafin rellevància la personalitat, el missatge, els valors i la dimensió reivindicativa de Sinéad O’Connor. Per a la cantant, aquesta era la part més indispensable i la que donava sentit a la seva creació artística i la seva dimensió pública. I això fa que Nothing compares sigui un documental que explica una història captivadora per al públic en general, no només per als seus admiradors, seguidors o simples coneixedors dels seus èxits musicals.
Perquè la història de Sinéad O’Connor és un drama sobre la integritat humana, la coherència i la justícia. Nothing compares és la prova irrefutable de com la cantant va ser una visionària, una dona que va reivindicar des d’un feminisme radical (en el sentit d’anar a l’arrel) injustícies com els abusos de l’Església i l’estat contra les dones i les criatures. El documental és també la demostració de fins a quin punt tots som fills d’una societat masclista, cega i agressiva que, durant anys, va menysprear, ridiculitzar i excloure les persones que van denunciar aquesta realitat. El clímax: el dia que la cantant va estripar la fotografia de Joan Pau II durant la seva actuació al Saturday Night Live. Veure, des de la perspectiva actual, la violència que es va exercir contra Sinéad O’Connor com a artista i activista fa feredat. Perquè el que ella denunciava fa trenta-cinc anys ara és una obvietat, però aleshores era una provocació intolerable. Possiblement l’èxit comercial de Nothing compares 2U i la indústria hipòcrita de la música van contribuir a tapar allò que la cantant volia reivindicar i la societat no tolerava escoltar. Nothing compares és un documental molt sensible i a la vegada ferotge a l’hora de retornar a O’Connor la dignitat que la política, els poders fàctics i una societat malalta li van voler arrabassar.
