Per què Isabel Preysler genera tanta audiència?
Dijous a la nit, l’efígie mediàtica Isabel Preysler visitava El hormiguero per promocionar el seu llibre de memòries. A Catalunya va ser el cinquè programa més vist després dels dos Telenotícies, l’Està passant i el Polònia. Al programa de sàtira política li va anar de tres mil espectadors que les formigues no li fessin el sorpasso: 266.000 espectadors i un 15,7% de quota de pantalla. A Espanya va ser el programa més vist del dia amb 2.416.000 espectadors.
És inevitable preguntar-se les possibles causes d’aquesta curiositat sobre una dona que ha participat de l’espai públic d’una manera ornamental, com una figura decorativa, exposada a les revistes com un tresor per a la contemplació col·lectiva.
La publicitat l’ha utilitzat com un símbol vinculat al luxe i l’elegància. També s’ha utilitzat com un model aspiracional de dona. Una fantasia de la perfecció, tot i l’aura d’artificialitat que ha envoltat la seva vida i la seva bellesa. Isabel Preysler ha explotat el personatge i, com els gats, ha sobreviscut a diferents existències en funció del marit.
El crític d’art i assagista John Berger va escriure a Maneres de mirar (1972): “Els homes miren les dones. I les dones es miren a si mateixes mentre són mirades”. Berger volia explicar així de quina manera, a través de l’art però també de la televisió, la dona havia après a mirar-se a ella mateixa com si fos un home mirant una dona. És a dir, interioritzant aquesta mirada externa masculina. Preysler sembla el màxim exponent d’aquest plantejament: ha controlat com ser vista i dominar la percepció que els altres tenien d’ella. Ha utilitzat la seva bellesa, esculpida amb l’ajuda del bisturí, com una forma de poder. Ha fet de la seva aparença, i del misteri al seu voltant, un patrimoni més enllà dels diners. Ha construït el seu propi mite. Un mite de l’Espanya preconstitucional que es perpetua al llarg de les dècades. Ella mateixa va explicar amb naturalitat com anava a berenar a El Pardo amb la seva amiga Carmen, i a observar el seu avi, Francisco Franco, bevent Fanta mentre passaven la tarda mirant el No-Do.
Només va aparèixer una escletxa d’infelicitat. Va confessar haver estat víctima de la gelosia dels seus marits, i va subratllar les dificultats i complicacions que això suposa en la vida quotidiana i la manca de llibertat personal que li ha comportat. Va parlar de les seves operacions estètiques amb resignació, aliena a l’esclavitud que li han suposat. Pablo Motos, entenent la gravetat de la gelosia, va apuntar: “Hay gente de determinadas culturas donde los celos acaban en maltrato porque creen que la otra persona es de su propiedad, como si fuera un sofá”. Ho va dir com si això fos un problema d’altres països o tradicions.
L’audiència d’Isabel Preysler pot respondre a la simple morbositat d’observar en moviment una icona vintage. Però el que vam veure suscitava una mirada antropològica sobre el masclisme i el classisme.
