L’assignatura encara pendent de Ricard Ustrell
El programa Col·lapse va començar la seva singladura tremolós, amb unes audiències que feien témer el pitjor. El FAQS havia marxat de mala manera –suprimit des del Consell de Govern, en un interregne sense director de TV3– i Ustrell tenia el repte difícil d’oferir una proposta menys polititzada però que igualment salvés el share del canal les nits del dissabte. Després d’unes primeres setmanes amb resultats preocupants, se li ha de reconèixer l’habilitat per haver sabut modificar la proposta inicial cap a un magazín més digerible per al públic que mira TV3 a aquella hora.
Una de les característiques del programa és que ha donat entrada a tot de personatges que no sovintejaven TV3, probablement perquè se’ls identificava amb el sistema mediàtic espanyol: Carlos Herrera, Bob Pop, Miguel Ángel Revilla, María del Monte. Aquesta tria, esclar, li ha fet carregar amb no pas poques crítiques dels que consideren que aquests personatges ja disposen de prou aire mediàtic a la trentena llarga de canals que tenen un marc mental i lingüístic espanyol.
Em sembla que la gran vacuna contra aquest perill seria aconseguir més presència d’entrevistats internacionals. Si el referent d’Ustrell és Àngel Casas, s’ha de recordar que ell portava Isabel Pantoja, però també Joan Collins. TV3 s’ha de conjurar contra la temptació d’esdevenir la televisió antropològica que el PSOE del 1983 pretenia que fos. La mirada ha de ser al món, i això inclou Espanya perquè, fins a nou avís, és el sistema administratiu i cultural en què estem immersos i ens resulta pròxim. Ustrell ha demostrat amb les entrevistes televisives que té un equip de producció potent, capaç de convèncer personalitats internacionals. Però té l’assignatura pendent de demostrar que la mirada global de Col·lapse no s’atura a la Puerta del Sol.
