Aquesta setmana Salvador Illa ha fet doblet televisiu. Va dir que no volia fer espectacle de la seva malaltia, però s’ha assegurat que la tornada fos ben sonada. Dimarts, Ariadna Oltra li va fer una bona entrevista institucional a TV3. I dimecres, a La 2 Cat, Jordi Basté va fer amb ell una visita guiada pel Palau de la Generalitat. Com el mateix presentador va advertir, era una entrevista de caire més humà. La convalescència del president ha justificat encara més el tarannà personal del programa. Certament, l’estona que Basté li va preguntar per la malaltia, l’ingrés hospitalari i la gestió del càrrec durant la seva baixa va ser interessant. Però una vegada més, en el Pla seqüència hi ha tanta atenció per la filigrana tècnica que es desatén el treball de guió. Basté, potser massa pendent de la coreografia, va amb el pilot automàtic a l’hora de preguntar.
El guió de l’entrevista al president Illa estava documentat a partir d’entrevistes anteriors. Basté li preguntava al president qüestions que ja sabia, i només li demanava que li confirmés la dada: “Vostè és creient...”, “A la seva dona només l’hem vist una vegada...”, “Té una filla...”, “Vostè va néixer a la Roca?”, “La família vivia allà?”, “Vostè on viu?”, “Quan va començar en la política?”, “Després passa al departament de Justícia, oi?”, “Vostè durant la pandèmia vivia a Madrid...”, “Vostè és soci de l’Espanyol...”. Fins i tot quan li va preguntar pels germans li va demanar si es barallaven, buscant una anècdota concreta que el president ja havia explicat públicament en l’entrevista amb Ricard Ustrell l’any passat. “Això de les ulleres és veritat?”, li va preguntar. Basté ho sabia de sobres perquè el mateix Illa ja havia explicat la història: quan els germans s’esbatussaven, feien una treva per treure’s les ulleres per evitar trencar-les i que els pares n’haguessin de comprar unes de noves.
El problema del guió és que no hi ha cap pregunta treballada, pensada perquè el president expliqui una cosa diferent i nova. I així és molt difícil que una entrevista evolucioni cap a llocs verdaderament nous, personals i més íntims. Per més que et distreguin amb una visita guiada per la Casa dels Canonges o l’assistent et faci un truc de màgia, el diàleg continua sent el més important. I al Pla seqüència, això s’està oblidant. Molta exhibició tècnica però poc treball de guió. No n’hi ha prou que les preguntes les faci Basté. Les preguntes no poden ser de principiant. Com que el guió no té cap personalitat ni audàcia, les respostes esdevenen altament previsibles. Una bona entrevista de les mal anomenades “humanes” ha de saber portar l’entrevistat a llocs que no s’espera, a reflexions que no tenia previstes. I això només s’aconsegueix amb preguntes que han estat pensades per saber alguna cosa nova del personatge, no el que trobaràs a la Viquipèdia. Era evident que Basté sabia, si fa no fa, el que li podia contestar Illa. I si l’entrevistador no se sorprèn, l’espectador tampoc.
