L’extradició d’Assange crea un precedent inquietant

Fa just dotze anys que el periodisme va canviar d’era. La filtració simultània de centenars de milers de documents diplomàtics, gentilesa de Wikileaks, va fer evident al món tres coses: la capacitat d’obtenir informació a l’engròs gràcies als hackers o a treballadors disconformes amb la seva empresa o institució; la possibilitat d’implicar els lectors en el buidatge massiu de quantitats ingents d’informació en brut, i el poder que tenien els mitjans de marcar l’agenda global si treballaven col·laborativament. Julian Assange és un personatge controvertit, ple de llums i ombres. Però és significatiu que els cinc mitjans amb els quals va acordar esbombar les revelacions de Wikileaks hagin signat una carta conjunta posicionant-se en contra de la seva extradició als Estats Units, la qual cosa pot suposar-li presó de per vida. Tot i que tant el New York Times com el Guardian l’han atacat amb duresa en algunes ocasions, ara han secundat un missatge en què es recorda una veritat molt bàsica però sovint oblidada: sense la protecció de les fonts, el periodisme queda escanyat. La informació sostreta tenia rellevància pública i mostrava la cara menys confessable de la diplomàcia, més enllà dels còctels amb copes altes i els ferreros rocher, com feia l’anunci aquell.

En aquest afer hi ha un element enfurismador addicional: el fet que els Estats Units s’arroguin el poder d’invocar una llei obsoleta d’espionatge del 1917 per reclamar Assange desprèn un tuf colonialista important. Que la secretària de l’Interior britànica, Priti Patel, hagi accedit a l’extradició estableix un precedent perquè la primera potència mundial reclami qualsevol periodista d’arreu del món si considera que està lesionant els interessos del país exposant informació classificada. Cal celebrar que, malgrat les decepcions dels mitjans amb Assange, li segueixin fent costat.