L'únic consell de Jordi Vendrell, però quin consell
Quin llibre més singular, el que ha caigut atzarosament a les meves mans. Oleeé! Torno a ser aquí és un volum d’homenatge a Jordi Vendrell, ara que el 2026 farà 25 anys de la seva mort. El gruix del volum el forma el diari que va mantenir durant la preparació i llançament del programa L’orquestra a Catalunya Ràdio, una tertúlia sublim, múrria i exitosa que van cancel·lar l’endemà d’haver criticat l’operació Garzón i les tortures a independentistes. Les anotacions de Vendrell són brevíssimes, però esmolades. “Els polítics no es poden barrejar amb polítics”, escriu un dia, quan s'adona que el caràcter gasós i lliure de la tertúlia acaba segrestat pel xoc de narratives escenificades. De fet, odia la idea de debat: vol converses de gent que s’ho passa bé i, de retruc, ho fan passar bé als altres. Esclar que quan coincideixen en un mateix episodi Tísner i Pere Calders, com passa un dia, resulta molt fàcil. Tot i ser independentista avant la lettre, Vendrell s’assegura que els seus tertulians representin el conjunt del país, i lloa la frase brillant de Salvador Pàniker segons la qual “el pluralisme és la coexistència pacífica d’intoleràncies”. Escolta les cassets del programa, per fer-ne autocrítica i malgrat que rondina sovint per les coses que canviaria –i es baralla cada dos per tres amb els directius–, es complau de dir que li sembla estar “sotmès a una dutxa d’enginy”. Quina manera tan preciosa de definir el que pot ser la ràdio, quan funciona.
El llibre té també testimonis d’amics, la transcripció del programa que li va provocar la cancel·lació i textos variats seus. És aquí on llegeixo l’únic consell que diu que dona sobre l’ofici: “Somriu al micro, escriu amb l’orella, grava’t i escolta’t”. I afegeix, sorneguer: “Això si volen fer ràdio. Si volen fer informació, canviar el món o qualsevol altra bajanada, no”. Quin crac, Vendrell.
