PREMSA EUROPEA
Mèdia 06/02/2013

'Libération', 40 anys a l'esquerra

El Libération, o Libé per a la família, celebrava ahir el quarantè aniversari. El diari ha sobreviscut a la seva pròpia història convulsa i, des del 2009, ha millorat les vendes d'exemplars.

àlex Gutiérrez M.
3 min
'Libération', 40 anys a l'esquerra

BARCELONA.Tot i que només va estar-hi vinculat el primer any, el Libération serà sempre el diari de Jean-Paul Sartre. L'únic que, a més d'un director periodístic, tenia també un director moral. El rotatiu celebrava ahir el 40è aniversari incloent a les seves pàgines un facsímil del primer número, aparegut el 5 de febrer del 1973 com una de les múltiples reaccions i ressonàncies del Maig del 68. Tot just es tractava de quatre pàgines, amb una contundent declaració de principis i l'apel·lació als lectors perquè s'impliquessin en el projecte, d'esquerra radical, i s'hi subscrivissin. L'anhel d'independència era tan fort que el diari proclamava solemnement la seva renúncia a incloure publicitat.

Una altra singularitat -també amb data de caducitat- és el control dels periodistes sobre el diari. Les decisions importants es prenen en assemblees generals on els vots de periodistes, gestors i tècnics de tallers compten el mateix. L'igualitarisme inclou el sou: tothom cobra la mateixa nòmina, tingui la responsabilitat que tingui. Amb aquestes premisses, el 22 de maig del 1974 apareix ja per primer cop al quiosc, per un preu de 80 cèntims de franc. Al timó, Serge July, que en serà l'icònic director fins a l'any 2006.

La primera gran crisi

El 21 de febrer del 1981 el diari entra en coma, a causa de diverses crisis financeres i de lluites internes. La rotativa no es desperta fins al 13 de maig, tres dies després que François Mitterrand guanyi les eleccions presidencials en una victòria que el Libération viu i celebra com a seva.

El model cooperativista ha passat a millor vida. Ara qui edita el diari és una empresa, rere la qual hi ha el banquer Claude Alphandéry, amb el suport de l'assegurador Patrick Peugeot i d'altres industrials. La pela, o el franc, manen. I el 16 de febrer del 1982 es publiquen les primeres pàgines de publicitat. "No, el Libération no ha canviat pas", es defensa July, a qui acusen de carregar-se els principis fundacionals. "És la publicitat la que ha canviat. És un art, ara. No se sap bé on comença la cultura i on acaba la publicitat. Sense publicitat, el Libération seria incomplet".

Són els anys de bonança econòmica, amb una tirada que s'enfila any rere any. N'apareix una edició a Lió. S'atreveixen amb un magazín. S'arrevisten i fitxen il·lustradors de primera línia per als seus articles. Es multipliquen els monogràfics. La situació pletòrica s'allarga ben bé fins al tombant de segle. Hi ajuda -involuntàriament- l'auge de Jean- Marie le Pen, convertit en enemic públic número u per al diari. L'any 2002, una portada monogràfica que consisteix tan sols en una foto gegant del líder xenòfob i la paraula no ven 700.000 còpies: el rècord històric de la publicació.

Però hi ha símptomes d'esgotament. Amb la bombolla d'internet moltes empreses de mitjans s'han enganxat els dits. La difusió mitjana comença a caure, per la migració a altres suports. En els quatre anys anteriors al 2005, es va perdent progressivament fins a un 20% de la tirada.

Un noble com a editor

Les necessitats financeres obren el pas a un nou editor. Édouard de Rothschild, banquer i fill de baró, assumeix el comandament el gener del 2005, en una maniobra que fa deteriorar ràpidament el clima a la redacció. Una vaga mira d'impedir, mesos després, la supressió de 52 llocs de treball. S'obre una bretxa entre Rothschild i July, fins al punt que l'editor amenaça de no seguir posant diners en el rotatiu si qui n'ha estat director durant més de trenta anys no plega. Serge July acaba capitulant, i els periodistes publiquen l'endemà una declaració on, a part de reconèixer la feina feta per July com a fundador del Libé , expressen la seva preocupació per la independència futura del mitjà. Tot seguit hi haurà algunes desercions notables, com les del grup de periodistes que funden, l'any 2007, el digital Rue 89 .

Malgrat els moviments tectònics, el diari està capejant prou bé el temporal que afecta la premsa. Manté unes vendes de 121.000 exemplars, lluny de les 462.403 de Le Parisien , les 332.120 de Le Figaro o les 322.872 de Le Monde . Però està resistint prou bé la crisi i, de fet, ha millorat la difusió des del 2009, cosa que no pot dir tota la seva competència. Mantenir posicions, avui, pot ser vist com un èxit.

stats