Televisió per a mascotes, una nova tendència audiovisual inesperada

BarcelonaEnsenya’m l’historial de YouTube i et diré qui ets. A casa meva, molts dels vídeos que es reprodueixen en bucle són tan òbviament destinats a una parella moderna de Brooklyn de quaranta anys que fan posar els ulls en blanc: anàlisis a fons de la història de l’Antiga Roma, entrevistes amb xefs professionals i preses falses del programa de comèdia britànic Taskmaster. Però el vídeo més vist al nostre pis és un artefacte més curiós: imatges d'un fil de llana que es passeja per la pantalla. El vídeo, creat pel canal de YouTube TV BINI, dura més d'una hora i va acompanyat de gravacions de cants d'ocells. ¿El seu espectador fidel? El nostre gat Goose, de 2 anys.

En els primers temps daurats d'internet, els gats eren les estrelles de les xarxes socials, les muses dels primers mems i vídeos virals. No obstant això, durant les últimes dues dècades, hem passat de fer vídeos de gats (una activitat que, per descomptat, encara és popular) a fer vídeos per a ells.

Només YouTube ofereix més contingut del que els meus tres animals de companyia –dos gats i un gos– podrien veure en tota una vida: vídeos de joguines que grinyolen i esquirols, peixos animats i pilotes emplomades, vuit hores de sons d'ocells britànics i 21 hores de cadells jugant. Els usuaris de Roku poden descarregar aplicacions com Happy Dog TV i Relax My Cat. I DOGTV, un canal de televisió i servei d’estríming, compta amb directors de fotografia que graven contingut caní original en més de vint països, explica Ron Levi, fundador i director de continguts de l'empresa.

És una evolució que sembla, d'alguna manera, sorprenent i inevitable alhora: el producte d'una societat en què les mascotes s'han convertit en membres de ple dret de les famílies i la fragmentació és una característica definidora de l'ecosistema mediàtic. Les empreses de mitjans ara ofereixen contingut de nínxol dissenyat per satisfer tota mena d'espectadors imaginables. Per què no els de quatre potes?

Uns inicis que es remunten al 2006

Quan vaig sentir parlar de DOGTV per primera vegada, fa més d'una dècada, em va ser fàcil descartar-ho. La idea original, que se li va acudir a Levi el 2006, era crear un canal de televisió que fes companyia als gossos que es quedaven sols mentre els seus propietaris eren fora de casa. "La idea és ajudar-los a estar una mica més relaxats i tranquils", recorda. En aquell moment, la televisió tradicional encara era la reina, i quan DOGTV es va llançar als Estats Units el 2013, va aparèixer com a canal de cable prèmium, disponible per 4,99 dòlars al mes.

Ni tan sols vaig considerar subscriure-m'hi. És cert que tenia un gos molt dependent, que em seguia a tot arreu, però també era una periodista autònoma que passava la major part dels dies de feina a casa i tenia un pressupost limitat per al cable.

Però la televisió va evolucionar, i la televisió per a mascotes també. DOGTV va afegir un servei d’estríming multiplataforma i una aplicació, que ofereix vídeos, molts dels quals gratuïts, per a gairebé qualsevol circumstància canina: vídeos per a l'hora de jugar o per a l'hora d'anar a dormir, llistes de reproducció específiques per a cada raça, col·leccions de vídeos sense gossos per a gossos "reactius" i d'altres de dissenyats per dessensibilitzar els gossos nerviosos als sorolls quotidians.

Alhora, l'auge de les xarxes socials i les plataformes de vídeo en estríming com YouTube va fer que els creadors de contingut no haguessin de crear un canal de televisió de ple dret per entrar al joc de la televisió per a mascotes.

No m’havia adonat de la quantitat de gent que s'havia decantat per això –o de com havien estat de creatius els seus esforços– fins que el meu marit i jo vam adoptar el Goose i la Juniper, que també és un cadell juganer i actiu de dos anys. A l'intentar trobar més sortides per a la seva energia aparentment interminable, vam provar alguns continguts felins convencionals (ocells, ratolins, peixos) abans de topar amb tota una biblioteca de vídeos de cordes. Però els meus gats no estan sols: el seu vídeo de fils preferit té 3,2 milions de visualitzacions, i el vídeo més popular de TV BINI –ratolins negres corrent per un fons groc– té més de 150 milions de visualitzacions.

Tot i això, aquestes estadístiques només revelen quantes vegades els humans premen el botó de reproducció. Les dades sobre com els animals de companyia reaccionen i interactuen de veritat amb tot aquest nou contingut són pràcticament inexistents. Sí que hem vist, però, que no tot el contingut animal és igual. Una enquesta recent a propietaris de gossos nord-americans va suggerir, per exemple, que als gossos els interessaven poc els vídeos de vehicles i només moderadament els vídeos de persones. En canvi, semblava que preferien vídeos d'altres animals, i d'una espècie en particular.

"Als gossos els agrada mirar gossos, igual que als humans els agrada mirar humans", diu Freya Mowat, una oftalmòloga veterinària de la Universitat de Wisconsin-Madison i una de les autores de l'estudi, que es va publicar el 2024. "Tot plegat és força hilarant. Essencialment, són telenovel·les per a gossos". Un grapat d'estudis han suggerit que els gossos no són precisament espectadors de sèries maratonianes, ja que tendeixen a parar atenció en intervals molt curts, de segons, en lloc de minuts o hores.

I mentre que nosaltres, els humans, ens acomodem al sofà per relaxar-nos amb les nostres sèries, els gossos sovint s'activen amb les seves i mouen la cua, borden i s'abraonen sobre la pantalla, un comportament que no necessàriament indica que s'ho estiguin passant bé. "No saps si vol dir «Estic emocionat per saludar el que apareix a la pantalla i olorar-li el cul» o bé «Déu meu, és un depredador. L'he d'atacar abans que m'ataqui a mi»", explica Mowat.

Les mascotes amb personalitats diferents també semblen reaccionar de manera diferent. En un estudi publicat l'estiu passat, els científics van descobrir que els gossos amb temperaments excitables eren especialment propensos a intentar seguir objectes, com pilotes o ocells, fora de la pantalla, mentre que els que tenien temperaments porucs eren especialment propensos a respondre a estímuls no animals, com ara els timbres, les botzines dels cotxes i els trons.

De fet, per més que alguns animals puguin gaudir de veritat de la televisió per a mascotes, no hauria triomfat si no servís també als nostres propis interessos i necessitats humans. Tal com assenyala Marek Jancovic, un acadèmic d'estudis de mitjans de la Vrije Universiteit Amsterdam, ens resulta entretingut veure les nostres mascotes entretingudes amb les pantalles. Tant és així que els vídeos de mascotes reaccionant a la televisió s'han convertit en una categoria de contingut pròpia en línia.

Posar un vídeo d'ocells de vuit hores també ens pot ajudar a alleujar la nostra pròpia angoixa per haver deixat les mascotes soles, encara que el gat només hi doni una ullada fugissera.