El llegat de l’heroïna
Dimarts el Sense ficció feia un treball de memòria històrica en un sentit molt diferent del que solen tenir aquest tipus de mirades al passat. Memòria de l’heroïna buscava com a testimonis les víctimes d'aquesta droga, no només consumidors i exconsumidors, sinó també aquells que van perdre persones estimades per raons vinculades al seu consum. És una perspectiva que dona una dimensió sociopolítica, que va més enllà del drama familiar darrere de cada cas.
El documental començava amb les declaracions de Carla Simón. El seu testimoni servia d’esquer, perquè es tracta d’una persona amb reconeixement públic. A través de les seves pel·lícules, la directora de cinema s’ha endinsat en les implicacions vitals i emocionals d’haver tingut uns pares que van morir de la sida conseqüència de l’addicció a l’heroïna. Sempre ha sabut aportar profunditat, sensibilitat i matisos a aquesta circumstància amb un discurs que s’allunya dels tòpics. Les preguntes que es fa la directora sobre com aquesta situació va condicionar la seva vida i com l’heroïna i el context social van determinar la vida dels seus pares permetien abordar la resta d’històries amb més complexitat.
L’obsessió del documental era no caure en el judici ni perpetuar l’estigma que sempre hi ha hagut sobre l’addicció a les drogues. Estava molt ben plantejada la inclusió d’imatges d’arxiu dels anys vuitanta, algunes d'elles molt commovedores, com les de les mares que es van manifestar contra la droga a Galícia sacsejant la porta de la casa d'un narcotraficant. És una manera d’abordar-ho no com a casos aïllats sinó com un problema estructural en el qual fins i tot hi havia implicacions polítiques, amb la connivència dels cossos de seguretat, especialment a Euskadi.
Un fet destacable que ressonava d’una manera més implícita en l’espectador era el testimoni dels exconsumidors que van aconseguir superar l’addicció. Perquè eren persones que trencaven absolutament amb l’estereotip del consumidor d’heroïna que la cultura audiovisual ha potenciat. Era útil també per evidenciar la transversalitat del drama de les addiccions. Les possibilitats econòmiques i l’entorn familiar no eren cap garantia, però a vegades facilitaven unes oportunitats de recuperació de les quals no tothom va disposar. El documental, però, tractava tots els testimonis per igual. I estava molt bé com incorporava també els consumidors amb problemes d’exclusió social que malden encara per viure amb greus seqüeles i altres addiccions. Una dosi de realitat per subratllar les conseqüències a llarg termini de l’heroïna i la seva crueltat.
El final era gairebé poètic. Es tancava el cercle compartit entre la història de Carla Simón i la de la Xúlia, una altra de les protagonistes. Amb els crèdits finals es recollia el record d’alguns exconsumidors sobre les sensacions de l’heroïna. Una prova de l'enorme poder d’aquesta droga malgrat el pas dels anys.
