Qui llegirà la segona paraula de la notícia?
A la deliciosa pel·lícula Lluna nova, Cary Grant intenta que la seva millor reportera (i exesposa) no abandoni el diari que dirigeix en favor d’una vida familiar al costat del seu nou marit. En una escena cèlebre, el personatge de Rosalind Russell li llegeix la notícia que ha redactat i ell la renya: “Un moment, un moment, ¿no penses esmentar The Post? ¿El diari no mereix un reconeixement?” Ella li respon que l’ha inclòs en el segon paràgraf i ell salta i li etziba: “Ningú no llegeix el segon paràgraf!” Veiem, per tant, que això de la capacitat de mantenir l’atenció amoïnava ja cap a l’any 1940. Només que ara, aparentment, ni tan sols es llegeix la segona paraula. O això és el que es deriva de l’amenaça de denúncia de Donald Trump contra el New York Times i la CNN per haver publicat una notícia on se suggeria que l’atac americà a les instal·lacions nuclears de l’Iran tot just havia suposat un contratemps d’uns mesos i no pas la destrucció total del programa d’enriquiment d’urani, tal com el president havia anat venent. La font de la informació era un report d’intel·ligència amb conclusions preliminars. I preliminar era la segona paraula de la crònica del rotatiu. Tant se val. A Trump no li va agradar el titular i ha considerat d'"antipatriòtiques" les peces publicades, tot i que són certes i l’informe existeix.
Que un president de país perdi el temps en enfangar-se amb dos mitjans per si una notícia l’afavoreix o no és absurd. El benefici que busca ni tan sols és defensar el seu atac militar. Més aviat es tracta d’escampar una noció letal: que tothom menteix i, per tant, no hi ha relat compartit possible. Si l’existència de la premsa queda qüestionada en la seva essència, el poder té les mans lliures per fer i desfer. Trump pot semblar un ase, amb les seves bretolades, però no és pas cap ruc.
