Madrid aplaudeix l'independentisme bo (de Groenlàndia)

No fa tants anys que la norma sobre els independentismes del món, a la premsa de Madrid, era simple com el mecanisme d’un martell: calia negar sempre, sempre, qualsevol semblança amb el cas català. I, en segona instància, maximitzar les derrotes i minimitzar les victòries d’aquest moviment. Ara el cas de Groenlàndia desafia aquesta lògica i posa els relats de la premsa d’estat en un dilema: els somnis annexionistes de Trump fan que les ànsies d’independència de l'illa àrtica no es vegin malament i siguin, fins i tot, desitjables. Haver de fer aquest equilibri –aplaudir, però sense donar ales– requereix d’eines de relat noves i El País ha fet una troballa interessant, amb el seu titular de portada: “L’independentisme moderat aconsegueix la victòria a Groenlàndia”. És obvi que, entre els moviments secessionistes, n’hi poden haver de més abrandats i de més graduals, però l’objectiu final és el mateix: un passaport propi. Aquí no hi ha grisos. Posar-hi el “moderat” és una manera de legitimar-lo evident. I mai haurien consentit adjudicar aquesta etiqueta a cert moviment independentista que reclamés la idea radicalíssima d’organitzar un referèndum pactat amb l’Estat per escoltar el parer dels ciutadans d’una de les seves nacionalitats històriques.

El Mundo, Público, El Correo, Abc, Eldiario.es i la web de RTVE: tots coincideixen a escriure “independentisme moderat”. Podem pujar-hi de peus a la cadira que, si fóssim al 2017, ni de conya li cauria aquest adjectiu i la caverna (i la no-tan-caverna) en parlarien en termes de separatistes i desafectes. Serà interessant veure què passa si el partit se’n surt, amb la proposta de construir el que bé es podria assimilar a estructures d’estat i passa a plantejar l’emancipació. La meva aposta és que es convertirà automàticament en radical. O radikal, que fa més por.