Andreu Buenafuente: “Jo, a Madrid, no m’hi he acabat d’adaptar mai”

BarcelonaAndreu Buenafuente (Reus, 1965) viu un moment dolç personalment –amb la parella, Sílvia Abril, i una filla de 12 anys, la Joana– i també professionalment, amb el Nadie sabe nada a la ràdio al costat de Berto Romero, i amb Futuro imperfecto, el seu programa setmanal a Televisió Espanyola. Acaba de fer 60 anys i ja en porta trenta d’una trajectòria mediàtica que l’ha convertit en un dels personatges més populars, transversals i estimats de Catalunya, cosa que va percebre especialment quan el 2022 va tornar a viure a Barcelona, després de sis anys a Madrid.

Quina és l’última cosa que has preguntat al ChatGPT?

— L’últim que li vaig demanar –en aquell moment érem de viatge– va ser una imatge de Cristòfol Colom en calçotets i la meva filla em va dir: “Papa, ets un immadur”. Que això sempre m’ho diu. Però hi entro poc, m’ho miro a distància.

L’últim que li he demanat jo és que em fes una pregunta per a l’Andreu Buenafuente que inclogués la paraula última. I m’ha proposat aquesta: quina és l’última vegada que vas sentir que el que fas té un impacte real en algú?

— Ahir, t’ho juro. Una companya de la SER, la Mara Torres, que fa un programa de matinada [El faro], em va enviar un fragment en què una experta espanyola en ciberseguretat que va treballar 12 hores al dia per a la campanya de Kamala Harris li explicava que la va ajudar molt a desconnectar escoltar el Nadie sabe nada en els trajectes de cotxe pels Estats Units.

A la teva biografia de X hi tens una frase d’una dona que et vas trobar pel carrer: “Soc molt fan teva, però ara no me’n recordo com et dius”. Quin és l’últim episodi d’aquest estil que has viscut?

— Això va molt bé perquè és com una vacuna constant contra la possible tonteria que et pugui agafar pel reconeixement públic que tenim. Crec que a aquesta edat ja no hi ha aquest risc. Simplement, som professionals que ens veu més gent. Cada dia me’n passen. L’altre dia era a Gràcia, assegut en un banc amb el meu gos, i passa un home que veia que buscava la broma i va dir: “Cuéntale un chiste al perro”.

Què t’ha donat tornar a viure a Catalunya, aquests últims anys?

— Ui, ui, ui, moltes coses i molt boniques. Quan torno el 2022, sento un reenamorament, sobretot amb la ciutat de Barcelona. Vam ser fora sis anys, sis anys no precisament fàcils: el Procés, el Madrid va guanyar tres Champions, una pandèmia... Vaig marxar amb ganes d’obrir horitzó, de treballar en una altra ciutat, perquè ja portava trenta anys treballant a Barcelona. Els primers mesos de tornar els vivia com una emoció. Tornar a reconèixer el paisatge, aquella cafeteria que a mi m’agrada... Saps quan ets amb una noia que t’agrada molt? Va ser molt bonic i em va fer veure que a vegades, per cansament o per desgast vivencial, menyspreem el lloc on vivim.

És comparable el canvi de venir de Reus a treballar a Barcelona amb deixar Barcelona i anar a Madrid?

— Clar, jo vinc a Barcelona amb 25 anys. Arribo el setembre del 1992 a una ciutat eufòrica, que acaba de fer els Jocs Olímpics. Deu ser l’únic moment que Catalunya ha estat transversalment feliç. Estava tothom d’acord que tot anava molt bé. Va durar poc, eh? Cap al 1993 ja vam començar a pensar a veure com ho pagaríem, tot això. Madrid és una altra època. Jo, a Madrid, no m’hi he acabat d’adaptar mai. És una ciutat per anar-hi de jove, elèctrica, caòtica, se surt sempre, i a mi em va agafar amb 50 anys i amb un programa diari.

A Catalunya ets una persona molt popular, estimada i transversal. A Espanya també ets una persona molt coneguda, has treballat molts anys en castellà, però tinc la sensació com si allà fossis un personatge més de culte i aquí més per a tots els públics.

— Podria ser, no saps mai com et tenen catalogat. A Catalunya fem una etapa fundacional de deu anys molt important i formo part de la memòria gairebé sentimental de la gent. És molt bonic. No voldria semblar afectat, però realment és molt emocionant. Ho noto i ho disfruto cada dia. A l’estat espanyol és diferent. Em veuen com “el catalán”, però que tampoc encaixo molt bé amb el patró dels catalans, que no sé quin tenen. Ara, per exemple, estem tenint una acollida molt bona a la televisió pública espanyola i no m’he cansat de repetir que connecto els dos camps: la meva etapa a la pública catalana amb la pública espanyola. Soc en una televisió pública fent el que vull, sense control editorial de cap tipus: si no, no ho hauria fet. I em recorda moltes sensacions que tenia a Catalunya.

Recordes l’últim dia d’algun programa teu que hagi estat especialment brillant o especialment dolorós?

— Tinc molt bona memòria. Crec que és perquè m’agrada molt el que faig. Recordo l’últim programa de Leit motiv. Ho explico ràpidament: El Terrat de ràdio, que és el projecte més bo que he tingut a la meva vida, neix a Ràdio Reus, als anys 90. I neix perquè veig una pel·lícula que es diu Bajarse al moro, que passa en uns terrats. Doncs l’últim programa de Leit motiv el vam fer des dels dos terrats on es va rodar la pel·lícula. Era bonic tancar aquella etapa a Madrid, però no oblidar on va començar tot.

Dels programes que has fet, quin és l’últim al qual tornaries?

— He tingut la sort, Albert, de fer sempre el que m’ha donat la gana. He proposat programes. A mi no em fan ofertes, mai. Només Antena 3 me’n va fer. Hi vaig jo i normalment m’ho compren. A vegades, no, eh! Per tant, tot el que he fet era volgut.

Per què el teu últim programa, Futuro imperfecto, el fas a Televisió Espanyola i no a TV3?

— Crec que el moment actual és terroríficament interessant. És terrible per la crispació a escala nacional, estatal i mundial. Vaig pensar: “Potser, Andreu, com a comediant, ara que tens 60 anys i un bon equip, hauries d’explicar això”. És veritat que és una producció bastant potent, que fer-lo setmanal s’encareix, a TV3 costava d’arribar-hi... No em plantejo si marxo dels llocs o hi torno. Sento que formo part una mica de tot arreu i que, quan tingui alguna cosa a fer en català, si la tele vol, ho faré aquí. No soc de cap lloc, soc del meu programa.

El que has fet els tres últims anys, el programa de resum de l’any a TV3, el faràs també aquest 2025?

— Sí, si puc, sí. M’agradaria fer-lo. No sé si em donarà la vida, però m’agradaria. A l’últim que vam fer, al Teatre Victòria, hi va haver una comunió extraordinària amb el públic. Si faig tele, ja només vull fer això, vaig pensar.

Per a bé o per a mal, quina és l’última cosa amb què has notat que tens 60 anys?

— Hòstia, has tocat un tema delicat. Potser en l’energia aquella dels 30 o 40, però crec que em cuido, vigilo l’alimentació, faig esport. Als 40 no em cuidava gens. Em vaig acollonir una mica. Em veia per la tele i pensava: “Estàs fatal, xato”. Per a mi, el més important és estar amb la meva filla. Això no em pensava que ho diria mai. Primer, perquè no tenia fills i perquè la feina era un imant al·lucinant.

T’agradaria que la teva filla fos artista o és l’última cosa que li desitjaries?

— A mi m’agradaria que ho fos. Em faria il·lusió, però evidentment ha de fer el que vulgui. L’altre dia em va deixar anar que li agradaria ser actriu, però com que veu que és molt difícil diu: “Saps què? Estudiaré una altra cosa i a banda faré teatre”. És una professió amb un 70% d’atur. Hi ha moltíssima gent que no té feina.

Et deia això de l’edat perquè no sé si et preocupa més el tema físic o tenir mentalitat de gent gran.

— Això m’ho va dir el Berto quan vaig fer els 60: “Tu has de fer com Clint Eastwood: no has de deixar entrar el vell”. Quan t’aixeques al matí i et fa mal tot, hi ha un vell al teu costat, que està a punt de posseir-te, que et diu que ho anul·lis tot, que descansis. Pot entrar també un vell reaccionari. Hi ha gent que es fa gran i es torna una mica fatxa. “Venen de fora, ens foten la feina, Barcelona ja no és el que era”. Això també és un vell que entra.

Què pintes, últimament?

— Uf, dibuixo molt, estic una mica pertorbat. La meva filla em va dir l’altre dia: “Papa, t’agafarà un telele artístic”. Em va agradar molt el concepte. Tot va començar perquè m’avorria a les reunions. És una manera d’expressar-me. Tot el dia vaig amb llibretes i papers. És la improvisació en estat pur. La meva dona diu que és la meva manera de relaxar-me, com un ioga mental. I no li falta raó.

Aquesta última setmana hem parlat molt de l’incendi de l’Ebre i del tracte a les comarques del sud de Catalunya. Tu també ets del sud...

— Aquest sud és més sud que el meu sud. A Reus el que rebíem també era la crítica de les comarques que quedaven més al sud, la famosa cinquena província, que en deien ells. Tot i que estimo molt Barcelona, no he perdut mai la consciència de ser de fora de Barcelona. I quan vaig per fora, em sento com a casa. Ara estic molt per Manresa, Súria... Tenim un projecte de rehabilitar una masia per allà. Hi ha una Catalunya descuidada que em fa patir i jo soc un còmic, no sé molt bé com s’ha de cuidar. Tenim un patrimoni natural acollonant. Què falten: calés? Doncs, posem-ne. Polítiques? Fem-ne.

També han passat coses bones aquest últim any: Lamine Yamal.

— Estic entusiasmat. Una altra vegada com la vida supera totes les expectatives.

Ara farà 18 anys i em sembla que ja ha preparat una festa a Eivissa. Tu també hi vas a Eivissa?

— Què vols que vagi a Eivissa, jo? L’altra dia parlava amb la meva dona: “T’adones que la vida ens ha anat molt bé, que hem accedit a mons que no ens hauríem imaginat, però no som mai d’aquests mons?” Nosaltres no ens hem incorporat a cap cercle social de famosos, ni aquí ni a Madrid. No se’ns hi ha perdut res a Eivissa. Preferim ser a Manresa menjant dos ous ferrats. Hòstia, el Lamine Yamal me’l vaig trobar a l’últim Gamper, en un programa que feien al canal del Barça, i vam estar xerrant un moment. Se’m va ocórrer dir-li: “La meva sogra és de Rocafonda”. Llavors el tio, amb aquella cara que imposa, em mira i em diu: “De quin carrer?” I jo dic: “No ho sé”. Tenen molta personalitat.

I no hi estem acostumats, a aquestes personalitats expansives com la de Lamine Yamal, i ara ja patim.

— Sí, això és molt català. Tenim un impuls, que trobo que és xulo, de cuidar el que tenim. Jo recordo quan acabo l’etapa catalana i començo l’espanyola, que em trobava dones pel carrer que se senyaven. Us ho juro. Gent que em deia: “No t’entendran”. Era la cara del patiment. I això ens passa amb el Lamine, també justificat. Està en una espiral d’èxit i de mitjans... Aquestes vacances que ha fet a mi no m’han tranquil·litzat: Neymar, Eivissa, iots... Però ho ha de passar, aquest nano, això.

Les dues últimes són iguals per a tothom. Una cançó que estiguis escoltant, últimament.

— Mira, hem fet un projecte molt maco amb el Litus que es diu Todas las canciones del mundo. Jo he fet de productor i m’ha permès escollir versions de cançons. M’emociona molt com fa l’Amor particular, del Llach.

Les últimes paraules abans de vacances són teves.

— Últimes paraules... Hi ha uns llibres que recopilen les últimes paraules de personatges coneguts. Una de les que més m’agraden són les de l’avi de Paris Hilton, un empresari multimilionari. Aixeca la mà, fa un senyal, tota la família s’acosta i diu: “La cortina de la banyera va per dins de la banyera, no va per fora”. Va ser dir això i va morir. Bromes a part, deixa’m felicitar el diari. Crec que teniu un projecte molt xulo, ho esteu fent molt bé i ja sou part del paisatge periodístic. Bon estiu a tothom!