Tatxo Benet: “Mai no faré res per competir amb Mediapro. No seria jo”

BarcelonaEl grup inversor xinès que controla Mediapro ha decidit marcar un canvi d’etapa, amb el relleu de Tatxo Benet com a màxim executiu, després de vora 30 anys liderant l’empresa al costat dels dos altres socis que també han marxat, Jaume Roures i Gerard Romy. Cap on anirà aquest gegant audiovisual ara? Seguirà sent una empresa d’ADN català? En parlem en aquesta entrevista amb Benet.

La propietat de Mediapro ha decidit no renovar-li el contracte. Quins motius li han esgrimit?

— Bé, coincideix que se m'ha acabat el contracte, però es tracta d’una situació absolutament esperada. Fa cinc anys ja vam fer un contracte volgudament per a aquest període. Sempre havia dit que continuaria si m'ho demanaven, per ajudar la companyia. És que ni tan sols me’n vaig ara, perquè encara estic treballant-hi i no sé quant temps hi estaré: busquem fer una transició tranquil·la, durant la qual jo els assessoraré en tot. Per com s’ha anunciat, sembla que jo he plegat, o que m’han fet fora, i que ara estic pel carrer mirant les obres. No: treballo cada dia al despatx.

Però la propietat clarament ha volgut marcar un canvi d'etapa.

— El meu contracte s'acabava el 31 de desembre. I no sols era voluntat de l'empresa, també havia de ser voluntat meva renovar-lo. És absolutament normal que es busquin alternatives. De fet, jo he participat en el procés de cerca de relleus i, per tant, tot s'ha fet d'una manera molt pacífica, molt normal.

En tot cas, hauria volgut continuar?

— A veure, si em demana la veritat, la veritat, la veritat... diria que per mi ja era hora que prengués un altre rol, no tan executiu, perquè porto molts anys en primera línia. Ara, si la companyia hagués necessitat que em quedés perquè de moment no trobaven ningú, doncs jo m'hauria quedat el temps que hagués fet falta.

¿Com qualificaria la situació econòmica de Mediapro, del 0 al 10, si em permet l’exercici de simplificació?

— Home, aquest és un any dolent i de transició, perquè hem perdut els drets de producció de la Lliga, i per tant no puc qualificar-la com una notable o un excel·lent, però sí amb un 6 o un 7.

Els comptes del 2023 indicaven 35 milions de beneficis i en els del 2024 es consignen 79 milions de pèrdues, o 50 si descomptem amortitzacions i deteriorament d'actius.

— Sí, però aquest any hi ha molts extraordinaris que són one-off. Nosaltres ens basem en l’ebitda, que és el que indica el negoci de la companyia: què facturem i què ens queda si traiem les despeses generals. I nosaltres hem mantingut un ebitda estable, en els últims anys, entorn dels 180 milions d’euros.

Una frase que em va dir al gener, quan el vaig entrevistar l’últim cop: “Soc la garantia que Mediapro mantindrà el mateix esperit que tenia quan va començar”. S'ha perdut la garantia, doncs?

— Esperem que, en aquest temps, jo hagi sigut capaç de fer-li entendre a la gent que s'ha de mantenir la mateixa filosofia que teníem. Aquest ha sigut l'esforç que he fet en els últims temps. I que continuaré fent, perquè insisteixo que jo no marxo.

Què farà, doncs?

— Em quedaré com a assessor de la direcció de la companyia. Poc o molt, podré anar dient, podré anar influint en les decisions, sobretot les estratègiques.

A part de Sergio Oslé, que serà el nou president, es parla també de Carlos Núñez com a futur conseller delegat. És l’executiu que va sortir ejectat de Prisa quan li van tombar un canal televisiu proper a la Moncloa que estava muntant. Això vol dir que Mediapro recollirà el projecte?

— Francament, crec que no. Crec que no és un projecte per a Mediapro i no crec que ho acabi sent. Se’l fitxa perquè Núñez es trobava al mercat i els ha semblat que era una persona vàlida, no perquè estiguin buscant un projecte determinat. A part que aquest projecte de televisió l'única manera de llançar-lo és fer-lo molt petit, molt petit. Per tant, seria ridícul que matessin mosques a canonades, buscant algú per ser el segon de la companyia perquè volen anar a un projecte de televisió que al final ha de ser un projecte que no gasti gaires diners.

Però un projecte que lubriqui la relació amb el PSOE.

— Jo no tinc ni idea de les relacions que pugui tenir Carlos Núñez amb la Moncloa. Jo crec que d'això sempre se'n fa molta llegenda. No dic a Mediapro, sinó en general. En aquest país, a tothom se'l qualifica d'un lloc o altre. I el que és pitjor: una vegada et qualifiquen d'un lloc, tots els altres aleshores et consideren enemic. El súmmum del mal. Tampoc crec que la Moncloa tingui tanta influència en el nostre negoci. Mediapro treballa per a gairebé totes les firmes autonòmiques que hi ha a Espanya, moltes d'elles sota el govern del PP i Vox.

Li consta si Sergio Oslé i Carlos Núñez treballaran des de Barcelona?

— No ho sé. Són dues persones de Madrid... Crec que una part de la seva dedicació laboral la passaran a Madrid i l'altra part a Barcelona. A mi no em preocupa que la direcció de Mediapro sigui a Madrid o a Barcelona, sinó que hi hagi una voluntat determinada. I, de fet, no n'hi ha prou amb la voluntat. La voluntat segurament hi és, però si no ets molt persistent en voler fer les coses aquí, al final se’n van, perquè l'organització d'Espanya està concentrada a Madrid. Llavors, el més fàcil és anar a Madrid. Però jo intento, des del meu lloc, influir. I estic segur que la seva intenció és mantenir el negoci a Barcelona tal com està ara i fer-lo créixer.

Una altra fase d'aquella entrevista “El que hem de fer és estar preparats perquè aquesta empresa, que és una gran empresa catalana, continuï sent-ho durant molts anys”. Creu que d’aquí cinc anys seguirà sent gran... i catalana?

— Ja no dependrà de mi, però espero que sí.

I, més enllà d’esperar-ho, hi confia?

— Quan ho he expressat, la resposta que em donen és que per descomptat que sí. A més, crec que és molt bo per a l'empresa, perquè això també forma part del seu ADN i de la seva manera de ser. Si no som una empresa catalana deixarem una part important de la nostra manera de ser i això influirà en la nostra manera de treballar.

Ho porto al pla simbòlic. Al gratacel que tenen al 22@ hi ha una gran bandera catalana. D’aquí cinc anys encara hi serà?

— Jo espero que sí. El que és segur és que jo no l'hauré tret.

Aquest any també s’ha viscut el tancament indefinit del Museu de l’Art Prohibit, que ha impulsat a nivell particular. I ha tancat la llibreria Ona de Gran de Gràcia. Suggereix un cert replegament personal.

— Pel que fa a la llibreria Ona de Gran de Gràcia, el que va passar és que va morir la Montse Úbeda, que era la que la portava. Entre aquesta Ona i la de Pau Claris hi havia molt poca relació. En un primer moment vaig pensar si la podíem mantenir, però és que feia ja sis o set mesos que estava tancada. L’únic que hem fet ara és buidar-la.

I el museu?

— El museu no hauria d'estar tancat. La situació del museu és producte d'un boicot claríssim, encara que no sé per part de qui ni per quin motiu. Es va disfressar d'un conflicte laboral que era inexistent. I que no afectava el museu sinó dues empreses subcontractades. El conflicte va ser l'excusa per utilitzar de forma manipuladora el dret de manifestació. Anaven prorrogant mes a mes la vaga, que incloïa impedir a la gent que entrés al museu. Quan ja portàvem cinc o sis mesos així i les entrades s’havien reduït a un 5% o un 10% del que era normal, vam veure que era impossible seguir, perquè ningú em podia donar una garantia que això es podria acabar en un termini raonable.

En tot cas, hi ha algun pla per reobrir-lo?

— Abans que passés això vam buscar la manera de portar-lo de forma temporal a altres llocs. Ho vam intentar a Andorra. El primer dia l'equivalent a l'alcaldessa ve a fer la inauguració i només entrar veu una peça i diu que allò no pot anar allà, i que s’ha de treure. Li expliquem que si traiem aquesta peça les traiem totes. “Feu el que vulgueu”, ens va dir. O sigui que l’exposició va durar mitja hora: el que va trigar a inaugurar-la. A Bolonya també ho teníem lligat i quinze dies abans es va anul·lar... Tot plegat, demostra la importància i el valor que tenia el Museu per a Barcelona. Perquè hi vam estar dos anys i no va passar res: cap crítica, cap manifestació. Per tant, Barcelona s'estava presentant al món com una ciutat tolerant que és capaç de tenir una mostra com aquesta. Francament, m'he sentit molt desemparat amb això. Alguns missatges d’ànims, però cap interès dient “Escolta, com ho podem arreglar això?”. Fins i tot tinc la sensació que per a una gent de l'administració és com “Escolta, millor que traguem d’aquí una cosa que era problemàtica. Ja s’espavilarà”. Com si això no anés amb la ciutat, com si no anés amb el país.

Durant el seu comiat amb els treballadors, va dir: “Mai, mai, mai faré res contra Mediapro. Faci el que faci, mai faré res que competeixi amb ella”. No sé si era un missatge velat a Jaume Roures.

— No, no. Cadascú és lliure de fer el que vulgui. Tampoc sé si Jaume Roures farà alguna cosa per competir contra Mediapro.

De moment està litigant contra Mediapro per la titularitat d’una companyia filial, Versàtil Cinema, que és una productora. Deu voler fer audiovisual.

— Bé, som nosaltres que estem litigant amb ell... Però allò no anava dirigit a ningú en concret. Només volia refermar als treballadors que jo mai no faré res per competir amb Mediapro. Mai. És que no podria, perquè si ho fes ja no seria jo. Seria una persona diferent.

En aquell comiat tenia al costat Gerard Romy, un altre dels fundadors, i va expressar que també li hauria agradat tenir Roures al costat. Quines explicacions li va donar per no assistir?

— No vaig parlar amb ell, ho va fer el Gerard. Vaig pensar que seria bonic, ja que marxava jo, que era l'últim dels tres fundadors, que estiguéssim tots tres davant de la gent amb la qual havíem treballat durant gairebé 30 anys.

No era gaire previsible que acceptés. En una intervenció recent a RAC1 no el deixava gaire ben parat. Suggeria que si Mediapro l’havia denunciat era perquè vostè li devia molts diners que li havia deixat per fer el Museu i no els hi volia tornar.

— No li contestaré. No ho vaig fer a la ràdio i no ho faré ara. No vull polemitzar sobre això. No ho he fet durant dos anys i no ho trencaré ara. Ell que digui el que vulgui. Per a mi no està ben dit, però que digui el que vulgui. M'és igual.