Mario Vaquerizo, Miguel Bosé i la síndrome del silenciat

Vivim temps d’esplendor del victimisme. Ser víctima mola. No em refereixo a les víctimes de debò, que efectivament les passen magres avui, ahir i demà, sinó a tota una sèrie de personatges que basen el seu discurs en reivindicar-se com a silenciats pel sistema. Ho vam veure aquesta setmana amb la infame visita de Miguel Bosé a El hormiguero, on va explicar el presumpte ostracisme patit per les seves opinions, per exemple, en l’assumpte de les vacunes. Esclar, el discurs del silenciament se’t desmunta una mica quan fas aquesta proclama des del programa més vist de tota la televisió espanyola. També aquesta setmana hem vist Mario Vaquerizo fent el bot davant les càmeres explicant –per enèsima vegada– que no el conviden a La revuelta i suggerint que, si és “la casa de tots”, com correspon a un canal públic, ell hi ha de tenir cadira. No crec que sigui casualitat que tots dos personatges hagin anat derivant cap a l’extrema dreta, que és qui ha excel·lit en l’art d’aconseguir molt d’aire mediàtic repetint a tort i a dret que no en tenien, fins i tot quan finalment les càmeres s’han postrat als peus dels seus discursos populistes i espuris. A Catalunya ja venim rodadíssims d’aquesta tècnica. És la que feia servir Ciutadans cada cop que trepitjava un plató de TV3, per queixar-se de no sortir prou a TV3, davant les càmeres de TV3 i per al públic de TV3.

TVE té, però, mala peça al teler, com en va tenir en el seu moment TV3. D’una banda, el seu caràcter públic l’obliga a ser equilibrada. Però de l’altra, seria naïf obviar que viu en un panorama mediàtic absolutament descompensat cap a la dreta i més enllà. ¿I si l’equilibri fos compensar i donar aire a les posicions realment proscrites? És a dir, les que mai podran anar a can Motos, Quintana o Griso per dir, davant centenars de milers d’espectadors, com n’estan, de silenciats.