Mèdia 03/12/2016

Màrius Serra: “La Marató és una mena de miracle i un miratge”

El relat de Màrius Serra per al llibre de La Marató no és ficció: l’escriptor s’endinsa en els seus records per rememorar la relació que va tenir amb un singular oncle que va passar-se cinquanta anys com a monjo de clausura

à.g.
4 min

BarcelonaEl relat de Màrius Serra per al llibre de La Marató no és ficció: l’escriptor s’endinsa en els seus records per rememorar la relació que va tenir amb un singular oncle que va passar-se cinquanta anys com a monjo de clausura. Quan el tiet va patir un ictus, com que ell era dels pocs homes de la família -i, per tant, dels pocs que podien entrar a veure’l- va intensificar les seves visites al parent. En aquella cel·la, va tenir temps de pensar i repensar-se.

Qui és l’oncle Màrius que protagonitza el relat?

Mon oncle Màrius va ser un monjo que va estar mig segle a la cartoixa de Montalegre de Tiana, després d’haver fet la guerra al bàndol dels rojos. Ell es deia Màrius Roig, de fet. I jo em dic Màrius per ell. Vaig tenir-hi una relació intensa quan va tenir un ictus, quan ja era gran. Ell era monjo de clausura, així que em va triar a mi com a interlocutor, en una família amb pocs homes, tot i que probablement era l’únic membre de la família que no era creient.

En el conte explica que van tenir una relació molt especial.

La relació fins a l’ictus havia sigut d’admiració, però de fer només una visita a l’any. Va ser a partir de patir l’ictus que vaig començar a sovintejar-lo. Hi anava dos o tres cops per setmana, m’hi passava hores i va ser una relació molt curiosa. El fet que s’hagués d’estar tan quiet li va trencar la seva rutina de matines i laudes; tota la rutina d’un monjo que portava dècades seguint. I això el va alliberar mentalment, en certa mesura. I va ser una relació molt fluïda des de la distància, però, al mateix temps, des de la proximitat afectuosa.

Què en va aprendre?

La humilitat. Em va regalar una estampeta de Sant Bru i, al darrere, hi deia: aquí tens el primer dels cartoixans i aquí, on hi havia una foto seva petitona, l’últim de tots. La humilitat no era una postura, sinó l’arrel de la seva vida. I vaig pensar que, per a gent com jo mateix que anàvem pel món com a creadors i que teníem un déu o un rei al cos -alguna cosa grossa en tot cas-, era un bon exemple i vaig intentar aprendre’n la humilitat.

Quin aspecte de la malaltia ha volgut destacar?

El que m’agradaria que quedés clar és que no només no inhabilita, sinó que permet a la persona que ho pateix repensar-se. El fet que quedi aturada mitja part del teu cos i, per tant, t’impedeixi l’activitat quotidiana fa que et qüestionis coses, com jo vaig veure que el meu oncle feia, amb coses en què potser feia dècades que ni tan sols pensava. Aquest punt de reflexió, d’aturada, és el que he volgut reflectir.

Cada relat està acompanyat d’alguna il·lustració. ¿Li agrada la que han escollit per al seu?

Sí. Ha captat, sense haver-hi estat, l’ambient d’una cel·la de monjo cartoixà. Ha sigut un lector profund del text i això sol ja ho justifica. Tots els textos ja es veu que han tingut un bon primer lector.

¿S’ha de divulgar més tot el que està relacionat amb l’ictus?

D’aquesta malaltia a casa en dèiem feridura. No era pas el primer cas que vivíem. Alguns homes, sempre homes, s’havien ferit. Però no era clar, no era evident, de què parlàvem. Què era una feridura? ¿Era una ferida amb sang? En tots aquests últims anys, ja dècades, la medicina ha fet un esforç de comunicació important. I el mateix malalt, i el ciutadà, s’interessa més pel propi cos i les seves disfuncions. I avui dia sembla que està molt més filiada, molt més clara i associada a problemes de caire neuronal.

Quina opinió en té de La Marató?

La Marató és una mena de miracle i un miratge. És un miracle, perquè vint-i-cinc anys amb aquests resultats, intensitat i presència social és miraculós. I meravellós. Però també és un miratge, perquè moltes vegades ens espolsem una mala consciència. I els nostres governants també enfoquen cap a la societat civil mancances que els pertocarien a ells. Tot plegat, sembla que ens neteja i ens fa dir: ja ho hem fet tot. Però, evidentment, sempre estaré a favor dels miracles, encara que tinguin un vessant de miratge.

Quin és el seu record més viu de La Marató?

Vaig participar-hi l’any que va morir mon fill, que era el de les malalties rares i minoritàries. El moment més intens d’aquell programa va ser quan vaig sortir de l’entrevista que m’havia fet el Josep Cuní. Havien passat tot just tres mesos que havia mort el meu fill. I em vaig trobar al passadís amb Pau Donés, a qui li tocava cantar allà dalt, i li vaig dir que ens havíem passat tot el mes següent a la mort del meu fill a les Canàries amb un únic disc en un cotxe de lloguer. I era un disc seu. I ens havia alliberat molt cantar. Va ser una conversa intensa de passadís. No hi havia parlat mai abans amb ell ni ho he tornat a fer. Però no ho puc oblidar.

stats