DÍGITS I ANDRÒMINES

El misteri del creador dels ‘bitcoins’

Qui és Satoshi Nakamoto? Aquesta incògnita, que porta vuit anys intrigant els sectors digital, financer i fiscal, semblava que tenia finalment resposta dilluns passat

Qui és Satoshi Nakamoto? Aquesta incògnita, que porta vuit anys intrigant els sectors digital, financer i fiscal, semblava que tenia finalment resposta dilluns passat. Aquell dia, dos mitjans tan prestigiosos com la BBC i The Economist van publicar entrevistes amb l’empresari informàtic australià Craig Wright en què aquest assegurava que és la persona que s’amaga darrere el pseudònim que l’any 2008 va signar un article en una llista de correu sobre criptografia en què proposava una nova moneda digital descentralitzada anomenada bitcoin. Des d’aleshores, la identitat real de Nakamoto ha sigut objecte d’especulació i d’investigacions periodístiques provocades tant per l’interès informatiu com per l’ànsia de diversos governs que li exigeixen responsabilitats. Amb la sortida de l’armari de Wright semblava que s’havia acabat la intriga. Tanmateix, en els dies posteriors, diversos especialistes han posat en dubte que l’australià sigui de debò Nakamoto perquè no consideren que les proves que aporta siguin suficients, de manera que seguim sense tenir la certesa de la paternitat del bitcoin, i això pot afectar el futur d’aquesta polèmica moneda virtual que circula per internet des de l’any 2009.

Com les divises tradicionals, els bitcoins serveixen per comprar productes i serveis, siguin físics o virtuals. Igualment, el seu valor també fluctua segons l’oferta i la demanda: actualment un bitcoin es canvia una mica per sota dels 400 euros, tot i que a mitjans de l’any 2013 va arribar a valer-ne més de 1.000. I els bitcoins circulen en forma de dades, també com les monedes de curs legal: les transaccions econòmiques en euros, dòlars, iens o iuans entre governs, entitats financeres, empreses i molts consumidors ja són majoritàriament digitals.

La diferència és que en el cas del bitcoin aquest caràcter digital és exclusiu: no existeixen bitllets ni monedes de bitcoin, més enllà de mostres amb valor simbòlic. A més, el valor dels bitcoins no està garantit pel de cap objecte físic equiparable a les reserves d’or que els estats guarden en cambres cuirassades: els 15 milions de bitcoins que circulen actualment (al canvi actual, uns 6.000 milions d’euros) responen només a la potència computacional que es va fer servir en el seu moment per generar les dades xifrades que els representen.

Això sí, la quantitat total de bitcoins està limitada i no és possible emetre’n de manera indiscriminada: l’algorisme original creat per Nakamoto i els desenvolupadors que hi van col·laborar preveu l’existència d’un màxim de 21 milions de bitcoins, que al ritme actual de generació estaran disponibles l’any 2140. Cal tenir en compte que el programa va complicant progressivament la fórmula de càlcul per compensar l’increment de potència de procés a l’abast dels generadors de bitcoins -anomenats miners- i que es mantingui una velocitat aproximada d’extracció d’un bitcoin cada 10 minuts.

Precisament una part de l’interès per identificar Nakamoto és que amb l’autoritat moral que se li atribueix -i el pes del milió de bitcoins que es creu que posseeix- podria decantar la balança en el conflicte entre els partidaris d’incrementar la quantitat de bitcoins en circulació i els qui prefereixen explotar-ne l’escassetat.

I finalment, no hi ha cap banc central o autoritat monetària oficial que acrediti de manera centralitzada la validesa dels bitcoins : gràcies a la seva naturalesa distribuïda, que manté en xarxa un registre compartit de tots els bitcoins en circulació i totes les transaccions que s’han fet amb ells, són els mateixos posseïdors de bitcoins els qui aporten la confiança, i aquesta és en gran mesura la clau de la controvèrsia que envolta la divisa digital des que va néixer. És pràcticament impossible cobrar impostos o confiscar patrimonis i transaccions fetes amb bitcoins. Sobretot perquè, entre altres característiques tècniques, els bitcoins estan xifrats amb un sistema de doble clau pública/privada que permet confirmar l’autenticitat de cadascun sense conèixer la identitat de l’usuari que l’ha fet servir.

Legitimitat en dubte

Aquest anonimat inclòs en el disseny dels bitcoins va afavorir-ne l’ús en mercats negres digitals de drogues, armes i serveis criminals, però actualment empreses respectables com Dell, Microsoft, Expedia i Time presumeixen d’admetre el pagament amb bitcoins -tot i que ho fan indirectament, mitjançant intermediaris com BitPay i Coinbase, que els transformen prèviament en dòlars-; una funció equivalent a la de Visa i MasterCard en el món tradicional. WordPress accepta bitcoins als països on l’ús de PayPal està prohibit, i Wikileaks demana donacions en bitcoins per esquivar el bloqueig a què està sotmesa pels emissors de targetes de crèdit. Reuters va revelar que fins i tot Goldman Sachs i Morgan Stanley feien operacions amb bitcoins, tot i que això potser no inspira necessàriament confiança.

Més enllà de l’evolució del bitcoin com a divisa, la seva existència ha servit per validar la tecnologia de base de dades que hi ha al darrere, anomenada blockchain o cadena de blocs. El sector financer tradicional, mentre s’esforça a desacreditar el bitcoin perquè amenaça el seu negoci fonamental, ja ha creat un consorci de bancs que desenvoluparà sistemes propis de cadena de blocs que els permetin accelerar i reduir el cost de les seves operacions, començant per les transferències internacionals entre entitats. I tant IBM com Microsoft ja ofereixen a les entitats financeres i administracions públiques serveis de cadena de blocs per a aplicacions com la detecció de frau en la identitat -per exemple, per evitar que algú segueixi cobrant la pensió d’un ciutadà que ja ha mort o per acreditar en el cadastre la propietat d’una finca-. I tot això sembla imparable, sapiguem o no qui és realment Satoshi Nakamoto.

Més continguts de