Pla seqüència en femení
Aquest dissabte, a La 1, Informe semanal va oferir un reportatge que s’esforçava a arriscar en el plantejament narratiu: un únic pla seqüència de dotze minuts. Cap tall en la gravació. Servia per ensenyar l’exposició Maestras del Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid, que s’acaba d’inaugurar. S’hi recullen les obres de diverses dones artistes ignorades per la història de l’art més tradicional al llarg de cinc segles: Artemisia Gentileschi, Angelica Kauffman, Clara Peeters, María Blanchard, Suzanne Valadon, Mary Cassatt...
La càmera flueix a través de les sales i els passadissos de l’exposició, centrant l’atenció en algunes obres específiques. Això serveix per ampliar-ne el context. El suau trajecte s’atura en alguns experts, que esperen pel camí i aprofundeixen en el paper d’aquestes dones, les seves creacions i el món que representen.
És un exercici visualment emocionant. A la tensió i el suspens que aporten aquesta tècnica cinematogràfica del pla seqüència s’hi suma la intensitat i la delicadesa de les obres. El reportatge facilita aquesta immersió en l’espai a través del moviment de càmera. Creix la percepció de realisme i s’estableix una connexió emocional superior amb allò que s’està mostrant.
La complexitat d’aquest exercici recau sobre l’operador de càmera, Ignacio Villanueva. Durant dotze minuts es desplaça pel museu amb destresa, com si surés, procurant que no s’apreciï el titubeig del moviment per seguir el recorregut preestablert. A nivell fílmic potser no és un exercici absolutament perfecte. Però en algun instant puntual intenten compensar les imperfeccions a través de la locució en off. Hi ha un moment que la càmera s’allunya d’una obra de Judith Leyster i es produeix un lleuger desenfocament del quadre. I la veu en off de Carlos del Amor, l’autor del reportatge, ho incorpora com a part de la narració: “Artistas a las que la historia se empeñaba en no enfocar bien, en tratar como un fallo de ese relato”. Carlos del Amor apareix de manera intermitent al llarg del recorregut visual per entrevistar els especialistes en art, però la seva narració és omnipresent. La seva veu, afegida en la postproducció, va orientant la mirada de l’espectador perquè es fixi en detalls i escenes. Però com és habitual en aquest periodista, la seva narrativa refistolada i carrinclona acaba resultant embafadora. Parlant de les imatges representades per les pintores, recita amb entonació afectada: “Hay solidaridad, hay sororidad, hay mensajes ocultos en botellas lanzadas al mar del arte que podemos leer y escuchar hoy” o “En el Museo Thyssen las mujeres se abrazan a la historia y miran de tú a tú a los constructores de relatos”. O “Era el relato, el maldito relato, ese que salta por los aires en estas salas”, tot dit amb pauses i to artificiós. No cal afegir dramatisme quan les imatges s’expliquen tan bé per elles mateixes. L’excés d’artifici narratiu del periodista pren espai a les artistes, que són les mereixedores de tot el protagonisme, en un exercici televisiu potser innecessari però atrevit i diferent.
