Mor Enric Canals, artífex de TV3 i productor audiovisual
El reconegut periodista va formar part de l’equip fundacional de la televisió
BarcelonaEl periodista i productor audiovisual Enric Canals i Cussó ha mort aquest dissabte als 73 anys. Canals, que patia un càncer, va ser un dels membres fundacionals de TV3, en què va ocupar càrrecs de màxima responsabilitat, primer com a encarregat de programació i després com a director de la cadena entre el 1984 i el 1989.
Anteriorment, havia passat per El País, Diari de Barcelona i Ràdio Barcelona. Va ser en aquesta emissora que Canals va captar l'atenció d'Alfons Quintà, que acabaria sent l'explosiu primer director de TV3, i el va convertir en el seu segon de bord, tant a la ràdio com, posteriorment, a la delegació catalana del diari El País. Quintà va topar amb l'estructura de Prisa i va acabar convencent Jordi Pujol que el seu projecte per a una televisió autonòmica catalana no folklòrica i d'ambició nacional era el millor. Va obtenir la direcció de TV3 i es va emportar Canals perquè també fos el seu lloctinent de confiança.
Però l'estil dictatorial de Quintà i les seves ànsies de poder el van expulsar del projecte: el director general de l'ens, Joan Granados, el va destituir i va proposar a Canals que assumís el càrrec. "A partir d'ara, a la televisió, goma 2", li va dir Quintà a Canals, amb l'ànim de dinamitar la casa des de dins. Tanmateix, el nou director no estava disposat a boicotejar el projecte. L'escuder ja no volia ser una figura subjugada.
Quintà acabaria sent un dels crítics més furibunds de TV3. A més, va emprendre una espiral destructiva que culminaria el 2016 amb l'assassinat de la seva companya sentimental, abans de suïcidar-se. Però encara faltaven molts anys per a aquell dramàtic final. Canals va comandar la fase de ràpida expansió inicial de TV3, que va trencar el monopoli de RTVE, lliure dels lligams que volia imposar Quintà. I ho va fer per a desesperació del director general de l'ens estatal, José María Calviño, és a dir, sense caure en els vicis de les televisions antropològiques centrades només en les expressions de la cultura popular. Aquell canal naixia per explicar el món des de Catalunya i mirava de tu a tu a una Televisió Espanyola d'estructura anquilosada, cosa que li permetia guanyar sistemàticament la partida de l'agilitat.
No només s'havia de vèncer les ànsies monopolístiques de l'Estat. També hi havia qui, des de Catalunya, posava bastons a les rodes. Al llibre Objectiu TV3, Canals explicava com la preparació de la primera emissió en proves del canal, que va ser un èxit que va paralitzar el país, causava inquietud en alguns dels partits polítics representats al consell de govern de la Corporació: "Teníem tants enemics que ningú podia saber què estava passant i què preparàvem. Decidíem entre un grup de quinze persones i no tothom tenia tota la informació. Quintà tenia un munt d'idees però també necessitava algú que executés i arreglés els seus desoris. Ho fèiem tot en secret".
El mandat de Canals es va estendre fins al maig del 1989. Una de les seves últimes batalles, junt amb Granados, va ser lluitar per l'existència del Canal 33, a la qual l'Estat posava tots els problemes administratius imaginables perquè no tirés endavant. El va substituir Jaume Ferrús, un altre dels artífexs de la primera TV3, primer com a cervell tècnic de tota la infraestructura de la cadena i després com a director. En aquest esquema directiu de la Corporació als anys 80 i principis dels 90, hi havia un altre element a destacar: tant Canals com Ferrús provenien de l'esquerra política. Això era un fet que a Joan Granados li agrada reivindicar, perquè evidencia el seu paper com a dic de contenció contra la part del pujolisme –fonamentalment, l'entorn de Lluís Prenafeta i l'anomenat sector negocis– que volia instrumentalitzar a favor seu el canal públic.
Després de la seva etapa a Televisió de Catalunya, Canals va dirigir el diari El Observador –l'intent del pujolisme de fer front a La Vanguardia amb un diari en castellà després de la constatació que l'Avui no estava aconseguint aquest propòsit– i va fundar la productora Mercuri. Amb Mercuri es va dedicar a la producció de programes i sèries de televisió, principalment de gènere documental i contingut històric. Va ser membre del Consell Audiovisual de Catalunya, director general de difusió de la Generalitat del 1997 al 2001 i delegat a Catalunya del grup Vocento.
Entre les seves sèries i programes televisius hi ha Te'n recordes?; Els dies que van canviar la nostra vida; Aquest temps, aquest país; Aquell 1898; A l'ombra de la Gran Guerra, o Classificació A.C.R., amb el qual va guanyar al 1996 el Premi Òmnium Cultural a millor programa de televisió. Es basava en els informes de la policia franquista sobre personalitats i institucions contràries a la dictadura.
Aquesta sèrie es va traduir més tard en el llibre Sota Control (ACR), escrit amb Ramon Perelló. Canals també és autor dels llibres Te'n recordes...? (Crònica sentimental), escrit amb Joaquim Roglan; Aquell 98, amb l'excap de premsa de Jordi Pujol, Jesús Conte, i Delators. La justícia de Franco. En l'apartat de distincions, el 2013 va guanyar també el Premi Godó de reporterisme i assaig periodístic per l'obra Pujol Catalunya. El 2012 va coproduir la pel·lícula El perfecte desconegut, dirigida per Toni Bestard.
