Negar el racisme a Espanya sense que ho sembli

Portada solemne del Marca. Fons negre. I un editorial, sense foto, omplint tota la pàgina, per transmetre que l’hora és greu. “No n'hi ha prou amb no ser racistes, cal ser antiracistes”, es titula. Al text es diu “No som un país racista”, a mode de comfort food. Segur? L’anàlisi del diari esportiu és un afartaconsciències de manual. El racisme només s’expressa amb la desimboltura que ho fa actualment si percep que hi ha una massa social suficient que, sense posar-se a brandar una torxa, ja li va bé que algú altre s’esgargamelli i faci la feina bruta. I, després, cal tenir en compte el racisme estructural que afecta no pas poques institucions. “Espanya aplica les sancions més lleus per racisme”, titula El Mundo. Doncs això.

Hi ha un punt de negació important, en el tractament d’aquest afer a la premsa. “El món està amb Vinícius”, diu en primera pàgina As. “Suport total a Vinícius”, rebla l’Sport. Però resulta que la condemna no és ni de bon tros unànime com pretenen. Només cal veure la reacció d’Iván Espinosa de los Monteros quan li pregunten què en pensa. “Em sembla molt més greu la violència que pateix Vox”, diu. Ja, però no parlem de tu, camarada. I és evident que la finta li serveix per esquivar la censura dels fets de Mestalla i no perdre així vots. “No som un país racista”, diu el Marca. Però si preguntem a la gent a quin partit voten els racistes, tothom ho tindria clar. I són tercera força a Espanya. Mentre no s’assenyali Vox com a agitador del clima cultural que permet la xenofòbia desacomplexada, els editorials de portada amb veu greu i posat afectat seran només actes performatius per fer creure a la parròquia que tot això del racisme són només quatre eixelebrats de neurona dispersa.