L'assassinat selectiu i intencionat de cinc professionals d'Al-Jazeera evidencia un cop més la manca de cap moral (o respecte pel dret internacional) del govern israelià. Fins i tot la guerra té una sèrie de normes i una de les essencials és que els periodistes no siguin objectiu militar. La capacitat de crònica i testimoniatge dels reporters és imprescindible per denunciar l'incompliment de les convencions en temps de conflicte. L'erradicació sistemàtica de professionals dels mitjans mostra com Netanyahu no vol càmeres ni micròfons en la vigília de l'ocupació de la Ciutat de Gaza.
Per perpetrar aquests assassinats fa falta una mica de relat. En aquest cas, s'acusava Anas Al-Sharif de ser terrorista de Hamàs, però Israel no ha subministrat cap prova que sustenti aquesta tesi. Poca activitat terrorista podia fer aquest corresponsal, que es passava les llargues jornades de sol a sol mostrant l'horror de Gaza davant les càmeres: quasi ningú tenia la seva tasca diària tan documentada. De fet, el Committee to Protect Journalists, fundat pel llegendari Walter Cronkite, alertava fa un mes de la campanya de desprestigi abocada contra Al-Sharif i manifestava preocupació –justificada, com s'ha vist– per la seva integritat física. A la guerra de Gaza han mort ja més periodistes que durant les dues guerres mundials, Vietnam, Iugoslàvia i Afganistan, segons un estudi del projecte Costs of War de la Universitat de Brown. Numèricament, i emocionalment, no es pot comparar amb la massacre també sistemàtica de nens i la campanya de la fam amb què s'associarà Netanyahu segles a venir. Però impedir l'accés de la premsa internacional i el silenciament per la via més expeditiva de reporters locals –a qui tots plegats hem deixat massa sols– és la palanca necessària per poder cometre la resta d'atrocitats.
