'The OA', 'Día a día', 'Friends from college', 'Tuca & Bertie', 'American vandal', 'Designated survivor' o 'Nola Darling' són només algunes de les més de vint sèries que Netflix ha cancel·lat des de principis d’any fins ara. La plataforma, que en els seus inicis era percebuda com la salvadora de la ficció televisiva, comença a arrossegar la fama de ser una trituradora de sèries. La falta de transparència a l’hora d’explicar els motius de les cancel·lacions no ajuda a fer que els usuaris -que cada cop paguen una quota mensual més alta pels continguts- notin que l’empresa té en compte els seus interessos. Els últims mesos la plataforma ha vist com els usuaris s’organitzaven per reclamar el retorn de sèries que Netflix havia donat per liquidades; unes campanyes que embruten la imatge de l’empresa.
Inscriu-te a la newsletter Sèries
Totes les estrenes i altres perles
Inscriu-t’hi
Fins a la irrupció de Netflix, quan una cadena decidia cancel·lar una sèrie podia esgrimir una dada objectiva: l’audiència. Amb l’aparició de la plataforma, això va desaparèixer perquè Netflix no comparteix el nombre d’espectadors, i si ho fa, ho fa de manera difusa. La companyia considera que les dades d’audiència només serveixen en un context d’emissió tradicional en què els anunciants depenen d’aquestes xifres per decidir on volen que apareguin els seus anuncis. Netflix no depèn dels anunciants, i, per tant, no té la necessitat de justificar-se explicant quants dels usuaris veuen una determinada sèrie, encara que disposi de les dades. Netflix depèn de la capacitat d’atraure nous subscriptors i mantenir els usuaris que ja té, que actualment són 151 milions.
Segons detalla 'Deadline', un dels motius que ha empès Netflix a cancel·lar algunes de les sèries és l’increment de costos. Quan Netflix tira endavant una sèrie ho fa encarregant-ne tota una temporada, a diferència del que fan les cadenes en obert dels Estats Units, que encarreguen un pilot que ha de servir per decidir si es tira endavant o no. A més, Netflix utilitza un model cost-plus : la plataforma paga per avançat el cost de producció de la sèrie més un plus del 30% d’aquest cost. D’aquesta manera, les productores poden rodar sense haver de fer front als deutes que tradicionalment tenien durant les primeres temporades. A canvi d’aquest avançament, les productores renuncien als beneficis vinculats a una sèrie de llarga durada, com pot ser la venda de la sèrie internacionalment, ja que és Netflix qui en fa la distribució mundial.
Tot i que la plataforma té en compte les audiències de les seves sèries i quant temps passen els usuaris veient-les, també té en consideració altres aspectes com els costos i el rendiment de les produccions. A la plataforma li interessen sèries que mantinguin l’espectador enganxat i que assegurin que almenys se’n veurà el 70% de la temporada. Com més temps passa en antena una sèrie, més alts són els costos -els sous dels actors s’incrementen, per exemple- i s’allunya la possibilitat que sigui renovada si no té un coixí important de seguidors.
Majoritàriament, les sèries de Netflix aguanten entre dues o tres temporades, tret de comptades excepcions, com 'The crown', que en principi tindrà sis lliuraments per explicar les sis dècades de regnat d’Elisabet II. Tampoc han de patir els seguidors de 'Stranger things', ja que segons la plataforma 40,7 milions de llars van començar a veure la nova entrega durant els quatre primers dies des de l’estrena, una xifra rècord segons la mateixa Netflix. Són, esclar, les sèries minoritàries les que han de patir més pel seu futur.
Netflix no va començar a cancel·lar sèries fins al 2016, tres anys després d’estrenar la seva primera producció, 'House of cards'. Segons un informe publicat per Bloomberg, tot just un 19% de les sèries de parla anglesa estrenades entre el 2013 i el 2017 han durat més de tres temporades. És el cas d’ 'Orange is the new black', de 'House of cards' o de 'Grace and Frankie'.
Les cancel·lacions són cada cop més habituals, a Netflix, però també és veritat que la plataforma estrena produccions de forma constant i mantenir-les totes en funcionament suposa una gran despesa econòmica. A principis del 2018, l’ara exdirector de finances de la plataforma, David Wells, va assegurar que Netflix planejava estrenar 700 sèries en el termini d’un any, a més de 80 pel·lícules. Amb aquestes xifres, la màquina de fer sèries exigeix fer-ne sortir abans de deixar-ne entrar de noves.
El fantasma de la falta de diversitat plana sobre la plataforma
A principis d’any, Netflix llançava la campanya de màrqueting 'Make room' (“Feu espai”), protagonitzada per l’actriu afroamericana Uzo Aduba, una de les protagonistes d’ Orange is the new black. El vídeo és una reivindicació de la necessitat d’apostar per la diversitat en el món audiovisual i fa també un repàs d’algunes de les produccions que han obert camí a la plataforma, com són els casos del monòleg Nanette, de Hannah Gadsby, o de GLOW.
Tot i que la política de la plataforma sembla clara, algunes de les cancel·lacions recents han fet que tant els espectadors com els mitjans nord-americans comencin a dubtar de les seves bones intencions. En el cas de Día a día, una sitcom sobre una família d’origen cubà als Estats Units, Netflix va justificar la cancel·lació amb la frase “simplement no hi havia prou gent que la veiés”, sense donar més dades. En una columna d’opinió al New York Times, la periodista Vanessa Erazo assegurava que la decisió era “una eliminació atroç dels llatins en un moment en què la retòrica antillatina inunda el discurs polític, i és un recordatori del tebi suport de Netflix a les nostres històries”.
