No deixis que la realitat t’espatlli una bona foto
El Español ofereix un tema d’aquells per a iniciats. El titula “El dia en què l’excap de la SEPI i Leire van dinar amb Cerdán tres anys abans de quan la ‘lampista’ diu que el va conèixer”. Has de tenir molt clar el dramatis personae del serial per entendre aquestes quatre línies curulles de noms. Però la idea s’entén: Leire Díaz va mentir. I la fotografia mostra, efectivament, els tres subjectes compartint una taula ben parada, amb els tovallons de tela ben doblegats, un cistellet amb panets i una ampolleta d’oli. Tots tres miren a càmera, per a la posteritat. Tot molt bé, si no fos per aquest peu de foto: “Leire Díez, Santos Cerdán i Vicente Fernández al voltant d’una taula, en una imatge generada amb intel·ligència artificial”.
Home, no. Ni tan sols explicitant-ho en un peu de foto, que ves a saber qui llegirà –perquè la imatge, aparentment, no necessita cap clarificació–, es justifica crear una imatge amb aparença de realitat que recull una escena inexistent. Posats a fer, ja només els quedava escampar uns quants sobres amb feixos de diners a la taula i, de fons, Koldo agafant pel braç una prostituta i el Tito Berni repartint alegrement paperines i viagres entre la parròquia. El límit és la imaginació. O la manca d’escrúpols. El contracte de mínims amb el lector és que les fotografies mostren la realitat sense alterar. Hi pot haver la mirada del fotògraf, que alhora condicionar la del lector amb un enquadrament específic o una llum determinada, però posar-se a crear escenes i diorames és una frontera que, certament, El Español de Pedro J. Ramírez no travessaria si l’afectada fos, per exemple, Isabel Díaz Ayuso. Ell mateix, que va ser víctima d’un xantatge sexual ignominiós, s’hauria d’adonar del cop baix que suposa agafar els plastidecors de la IA i començar a crear bodegons imaginats.
