Núria Moliner: “No he fet mai cap casa, soc una arquitecta que ha decidit no construir”

BarcelonaNúria Moliner (Barcelona, 1991) és una arquitecta que no ha construït mai cap casa. Hi va renunciar per dedicar-se a aixecar programes de televisió, a crear cançons i cantar-les amb el seu grup Intana, i a escriure un llibre a partir de la seva experiència dormint en cases d’altri (Deu cases deu nits). Una de les sorpreses agradables del menú del 3Cat, aquestes últimes setmanes, és Entre quatre parets, un espai en què Núria Moliner entra amb empatia i delicadesa en cases tan diferents com la de Bojan Krkic i la d’en Peyu, al pis ocupat de l’actriu Patrícia Bargalló i a la llar d’Ana Viladomiu, l’única veïna de la Pedrera.

El teu perfil és un dels més singulars que he vist últimament: arquitecta, música i presentadora de televisió. Com lliga, això?

— No ho sé, tinc moltes inquietuds. No ho veig com coses diferents, tot surt del mateix lloc, de les ganes d’expressar coses.

Són totes feines exposades. Et preocupa la mirada dels altres?

— Més que preocupar-me, m’interessa. M’interessa connectar, compartir emocions, i si no hi ha la mirada de la persona, no té sentit res del que faig.

Quin és el sentit últim de l’arquitectura?

— Millorar la vida de la gent.

I de la música?

— Potser és el mateix. La vida, sense la música, seria un error, diuen. La música és més volàtil, més efímera, i això fa que sigui més màgica. Ens acompanya al llarg de la vida, ens magnifica les emocions, ens representa. Crec que escoltar música i fer-ne és el que més m’omple.

I el sentit últim de la televisió?

— La televisió són moltes coses, però també crear coneixement, fer-nos pensar, acostar-nos a altres mirades.

Al teu últim programa a 3Cat, Entre quatre parets, vas a casa de persones conegudes i hi converses. Trobo que t’hi podries quedar a dormir i ser La convidada!

— M’encanta que tinguem aquesta connexió, ja t’ho vaig dir. Hem begut de la feina que heu fet en projectes com El convidat, i la respectem molt. Sí que m’he quedat a dormir fora per un llibre que he escrit que es diu Deu cases deu nits. Aquí sí que literalment hi he dormit per tenir l’experiència de la intimitat nocturna, dels primers rajos del sol i de formar part de la vida d’algú altre durant 24 hores. Però en el programa de tele ens agrada començar i acabar el capítol de la mateixa manera, amb aquestes escenes més observacionals, de la vida de la gent que hi és i que hi continua. Nosaltres només hi hem anat, en marxem i allà queda aquesta intimitat.

Quina és l’última vegada que has canviat de pis?

— Fa un any i mig. He fet moltes mudances, n’estic força cansada. Espera, que en faig el recompte. He viscut a set cases diferents, per tant, sis mudances, des que em vaig independitzar fa deu anys. Vaig viure tota la infantesa a Badalona i la resta a Barcelona.

Com és casa teva?

— És una casa que m’ha aportat molta felicitat, perquè és molt més silenciosa i molt més lluminosa que els altres pisos. He viscut molts anys a Gràcia, que és un barri que m’estimo molt, però també sentia molt l’hostilitat de la gentrificació, veure cada dia com estava canviant el barri per mi era una forma de violència. He anat a un barri que per sort és un tipus de Barcelona que em pensava que ja no existia, que encara és real, que té comerç local fantàstic...

Quin barri és?

— Prefereixo no dir-ho, precisament perquè em fa por que canviï. Potser ho dic algun dia, però de moment estic protegint aquest barri. És un pis molt lluminós i molt silenciós, un bàsic que sembla mentida que no trobem a tot arreu, perquè això dona felicitat.

Què és una casa?

— Crec que és l’escenografia de les nostres vides. És un aixopluc, però és molt més que això. És un retrat, un lloc on bolquem qui som. Ens ha de representar, m’agrada que digui molt de qui ets. És un refugi, i depèn d’on visquis és encara més refugi.

Què li has contestat a l’última persona que t’ha consultat: “Núria, què faig: compro o llogo?”

— Ningú m’ho ha preguntat, això, perquè està molt difícil. I si pots, compres. El lloguer és la forma de traspassar diners de la gent que en té menys a la gent que en té més. Per tant, si pots comprar s’ha de comprar, perquè anirà a pitjor i serà un factor de pobresa.

En canvi, tu, amb tantes feines com tens, no has comprat?

— Perquè no puc. I el més fort és que em sento afortunada, perquè tinc una feina que m’encanta, que sempre me la busco. I tot i així, és molt difícil accedir a un habitatge de compra a Barcelona.

Què vol dir que sempre et busques la feina?

— Que tot el que passa és molt difícil que surti. Jo sempre penso que és l’última cosa que faré. Literalment. Cada temporada, cada programa, he pensat que era l’última vegada que ho feia. Fer programes de televisió sobre cultura és molt difícil, i agraeixo molt que hi hagi televisions públiques que hi apostin. Però és que programes de televisió de cultura arquitectònica encara és un nínxol més petit. Sempre he pensat que era un miracle.

Quina és l’última casa que tu has construït com a arquitecta?

— No n’he fet cap. Vaig fer arquitectura, però ja des del principi vaig veure que m’interessava la cultura en general, l’art, estudiava música, tot més enllà de la carrera. El meu pare és arquitecte, amb la part racional hi tenia facilitat, amb la part artística pensava que també. Ho veia com un punt de partida que em podia portar a molts llocs. Soc una arquitecta que ha decidit no construir, deliberadament. Vaig treballar alguns mesos en estudis quan encara era estudiant. També és una decisió ètica, perquè no volia contribuir a l'impacte social i mediambiental que té molt sovint la construcció. Va ser aquest doble factor: ètic, per no fer coses en què no crec, i també per passió cap a la cultura i la comunicació.

Arquitectura, música, televisió: quina creus que serà l’última d’aquestes disciplines que abandonaràs?

— Espero que cap. De fet, tinc ganes de sumar-hi coses. Soc molt inquieta. La meva mare sempre m’ha dit que soc com un coet. Un coet ben encaminat també pot ser positiu, però tinc aquesta inquietud de no parar, de fer mil coses, no sé estar quieta, m’invento els projectes. La meva germana és actriu i va estudiar una carrera que té molt poc a veure amb la interpretació. Jo he estudiat arquitectura, però puc fer moltes coses, tot és possible. Tinc ganes de fer coses que m’emocionin. Potser el que primer deixaria és l’arquitectura. De fet, crec que l’estic deixant, he muntat una productora audiovisual, fa deu anys que em dedico a això.

On vas anar de vacances, l’últim estiu?

— És molt fort, no vaig fer vacances. Perquè vegis la situació. Vaig treballar tant que només vaig tenir tres dies de vacances a l’agost. Em va agafar un burn out increïble, perquè no vaig poder gaudir ni d’aquells tres dies. No en tenia ni per començar a desaccelerar.

Tu que parles tant de sostenibilitat, això no sembla gaire sostenible, personalment.

— És que va ser un any molt, molt bonic, perquè se’m van presentar moltes oportunitats i no pots dir que no. Treballava caps de setmana, feia totes les hores del rellotge...

Què vol dir que no pots dir que no?

— No tinc aquest privilegi. I també vull aprofitar les oportunitats de projectes pels quals he batallat molt. El que intento és compensar. Ara estic planejant un viatge per al setembre.

Quina és l’última decisió que has pres pensant en el planeta i no en tu?

— Crec que moltes. He estat molts anys sense agafar avions. Ara accepto les meves contradiccions i les limitacions de la vida que porto, però durant molts anys que rodava i havia de viatjar per feina per Espanya agafava trens molt llargs en comptes d’avions amb tantes emissions de CO₂. No menjo carn, he estat vegana molts anys; intento reduir les emissions, també en aquest sentit. Sento que he pres moltes decisions posant l’ètica mediambiental al centre, i ara porto una època en què m’estic esforçant tant a tants nivells que, tot i que he sentit molta ecoansietat i soc ecologista i una persona molt compromesa, estic en una fase en què accepto les contradiccions. Crec que davant de la distopia també hi ha d’haver una mica d’hedonisme i de gaudir de la vida. Trobar un equilibri.

Quin és l’últim caprici que t’has permès?

— Vaig anar a Nova York amb la família, i va ser molt bonic. També m’agrada que l’hedonisme formi part de la meva vida.

I l’últim Airbnb on t’has allotjat?

— No, no, no ho recordo. Potser algun de fa molts anys, però intento que no. Busco altres allotjaments que tant de bo tinguin una mica més de consciència amb el lloc. Però, un cop més, accepto les contradiccions, i que tothom fem el que podem.

Quin és l’últim tatuatge que t’has fet?

— Com saps que tinc tatuatges?

Com a mínim un te l’he vist per la tele.

— Me’ls vaig fer tots una mica a la mateixa època, i ara potser me’n trauria alguns. Són petitons i tots tenen algun sentit. L’últim crec que va ser aquí [s’assenyala una costella, al costat del pit esquerre]. Hi posa "Intana", que és el nom del meu grup de música, que és com jo de petita deia formiga, i no em preguntis per què. M’agradava aquesta cosa del món imaginari que tenim de petits i que està bé no perdre. També tinc dos versos que va escriure la meva àvia per a mi, amb la seva tipografia manuscrita.

Dels objectes que tens a casa, quin és l’últim de què et desfaries? L’objecte estrella, que demanes tu al teu programa de tele.

— Vaig heretar una càmera de fotos analògica del meu avi. M’agrada fer fotos. A vegades penso que m’agradaria fer fotos amb els ulls per captar aquestes coses que se’ns escapen.

Què havia passat l’última vegada que va haver de tractar amb la policia?

— Crec que no hi he hagut de tractar mai. No m’han parat mai. Diria que no, que fort.

Què reclamaves a l’última manifestació en què has participat?

— El dret a l’habitatge.

De què parla l’última cançó que has fet amb el teu grup Intana?

— Estem a punt de treure-la. Parla d’aquesta fase en què em trobo: que és molt difícil desaccelerar, que no paro, que em costa trobar moments de qualitat, que no fem més que anar amunt i avall i treballar. Es dirà Si et dic la veritat.

Aquesta fase en què et trobes connecta amb molta gent, sembla un dels mals d’aquesta societat.

— Sí, és que és molt difícil posar límits. Si ets autònoma, si tens un equip, una petita empresa... És difícil per a tothom, cada vegada treballem més. Tu com ho veus?

Que ara també hi ha una generació, potser la que ve per sota de la teva, que tenen clar que la feina no ho pot ser tot, a la vida.

— Totalment. La teoria la tinc molt clara, en soc molt conscient, però costa trobar equilibris. També soc una persona que ha decidit no agafar les feines fàcils. Se’m va presentar l’oportunitat de tenir una feina fixa, estable, ben pagada, pública, la feina que volia tota la gent de la meva promoció a la universitat. I vaig dir que no, perquè no m’emocionava. Suposo que ho volem tot. La feina es converteix en la teva vida, hi fas molt bones amistats, i no és l’única parcel·la de la teva vida, però és com una espècie de magma.

Les últimes paraules de l’entrevista són teves.

Ui, que difícil! Com vols que acabi? Que espero que el proper cop que ens vegem estigui en aquella fase en què pugui gaudir més del temps lliure, però alhora sentint-me tan afortunada com ara.