No en diguis agitar el carrer, sinó capitalitzar descontentaments

Si el carrer tremola, l'explicació més raonable és que un metro està passant per sota. Però el lector de la caverna, en canvi, tendeix a pensar que ja hi ha algun dels enemics clàssics –els socialistes, els independentistes, els sindicats– agitant el carrer. Fer una cerca a Google del sintagma "agita la calle" és molt divertit perquè ofereix una acumulació tan bèstia de resultats que dibuixa un relat apocalíptic. En comptes de cases, als carrers hi hauríem de tenir ja la Tina Turner de Mad Max.

En premsa, hi ha un efecte molt curiós. Qui agita el carrer sempre és l'enemic. Ho veiem aquests dies amb les manifestacions de policies, transportistes o ramaders. Com que són contra el govern del PSOE i Podem, ja no se'n parla amb aquesta retòrica sediciosa. "El PP es llançarà al carrer per capitalitzar el malestar social contra el Govern", titula El Confidencial, fent l'admonició que tornaran aquells diumenges contra l'avortament, l'eutanàsia o els homosexuals tan característics d'una dècada enrere. "El malestar social contra Sánchez creix després de la mobilització del camp", llegeixo a la portada de La Razón. Dos dies abans, la primera pàgina de l'Abc proclamava un altisonant "Brotes de hartazgo", que deixo en sonora versió original. No tinc cap dubte que si a la Moncloa hi hagués un popular, aleshores tornaria la cantarella que l'oposició agita el carrer. De fet, en aquest mateix Abc hi ha el titular "PSOE i Podem agiten de nou Franco com a estratègia política". A banda que –atès el seu precari estat esquelètic– no sé si és gaire bona idea anant sacsejant el que queda del dictador, és molt significatiu que el verb en qüestió també en aquesta ocasió recaigui sobre qui és percebut com a enemic polític a abatre. I, esclar, Franco –insisteixo: dins l'estret marge que deixa la condició cadavèrica–, ben content de continuar marcant l'agenda.