No és pas Sánchez qui té el paper més difícil

Són les hores més complicades per a Pedro Sánchez, però en realitat el veritable dilema el tenen els seus socis, que han de decidir si li mantenen el suport o es distancien –amb fets i no només de paraula– de tota la ferum de la vella corrupció espanyola de sempre que desprenen els àudios de Santos, Ábalos i companyia. Des del punt de vista mediàtic, és interessant veure com El País opera el seu canvi editorial i busca seguir sent el diari dels lectors moderadament d’esquerres però sense ser-ne la crossa incondicional d’altres èpoques. Roma no paga traïdors. Ni el president del grup Joseph Oughourlian, aparentment. El resultat és un editorial ("Credibilitat trencada") que deu ser dels textos més durs contra un president socialista, si descomptem els del mateix diari quan el dirigia Antonio Caño, perquè allò va ser una anomalia històrica, fruit de les últimes raneres del felipisme i el cebrianisme. En el text d’aquest diumenge, recorden a Sánchez que va ser ell qui va nomenar els presumptes corruptes i que la regeneració que prometia quedarà en no res per culpa d’aquest escàndol. A això cal sumar-hi una portada que s’obre sense cap notícia concreta, en favor d’una interpretació duríssima: "Una crisi que amenaça per primer cop la supervivència de Sánchez".

Ara bé, més enllà de gesticulacions i soroll, el veritable gest transcendent és que el diari –fins fa quatre dies el seu diari, recordem-ho, amb permís de La Vanguardia, on els suports són sempre prestats– li demana que se sotmeti a una qüestió de confiança. És a dir, agafa les pinces i trasllada la patata calenta als socis. Els editors gràfics poden buscar totes les fotos que vulguin de Sánchez amb cara compungida, però són Junts, Esquerra i la resta els qui han de decidir si s’estimen més seguir vivint a Guatemala o estan preparats per mudar-se a Guatepitjor.