Els nous Pactes de la Moncloa o la nova Loapa?
HI HA UNA escena magnífica a Perseguit per la mort ( North by Northwest ), d’Alfred Hitchcock, en la qual Cary Grant i James Mason parlen mentre es mouen en cercles per l’habitació, cadascú esperant que l’altre faci una passa en fals per poder atacar, l’un, o fugir, l’altre. És així com cal imaginar Sánchez i Casado: la lleialtat institucional reclama una certa urbanitat però és obvi que tots dos voldrien anihilar l’altre, políticament. En aquest ball coreografiat, els diaris uberpolititzats converteixen cada molla en un pa sencer. “Casado aconsegueix que Sánchez s’assegui a negociar al Congrés”, titula en portada El Mundo. “Negociar sí, però al Congrés”, secunda l’ Abc, que al subtítol també diu que és Casado qui “ho aconsegueix”. Des de Catalunya es tendeix a reconèixer al líder popular la iniciativa, però la tria semàntica no és la de la fita o l’assoliment: “Casado força Sánchez a pactar al Congrés” ( El Punt Avui ) o “El PP deixa els nous Pactes de la Moncloa en mans del Congrés” (ARA), amb verbs més aviat de connotacions negatives. Traspuen poca esperança, vaja.
Mentrestant, els diaris afins al PSOE ho expliquen no des de la fita del popular sinó des de la igualtat de pla: “Sánchez i Casado acorden negociar el pacte nacional en una comissió del Congrés”, diu El País, en línia amb el “Sánchez i Casado inicien el diàleg de la reconstrucció” que imprimeix El Periódico.
La fi del bipartidisme i la força descentralitzadora inquieten molt l’establishment. Aquests nous Pactes de la Moncloa -que més aviat semblen la nova Loapa- tindran no pas pocs suports mediàtics. Uns voldran penjar la medalla a uns i els altres als altres. Però, més enllà de solapes roges o blaves, del rerefons traspua un fort desig censor i recentralitzador.
