Què està passant a Netflix?

Des que Netflix va decidir muntar un videoclub per correu postal (i pocs anys després el colós Blockbuster s’escolava pel forat de l’aigüera), la companyia de Ted Sarandos i Reed Hastings ha anat definint les regles del joc sobre el futur de l’audiovisual. Primera plataforma en streaming, primera a apostar pel contingut original, primera a penjar de cop tots els capítols d’una sèrie… En els últims temps, però, Netflix ha acomiadat vora 500 persones, té previsió de perdre subscriptors per primer any en una dècada i s’ha saltat alguns dels seus credos, o ha anunciat que se’ls saltarà: podria deixar de publicar les temporades completes i oferir una tarifa de subscripció més barata, que inclogui anuncis. ¿És legítim preguntar-se què està passant?

Sovint, quan s’examina la guerra de l’streaming, la primera dada que es mira és el nombre de subscriptors de cada plataforma. Això obvia un factor molt rellevant: que Apple, Amazon i Google són actors de primer nivell tot i que, en realitat, la seva divisió de continguts no busca tant tenir sentit per ella mateixa sinó ajudar a vendre aparells (Apple), captar subscriptors del servei Prime per estimular les compres online (Amazon) o tenir audiència per a la resta de serveis del grup (Google). Aquests agents poden estar distorsionant el mercat, a més d'obligar Netflix a invertir en contingut per mantenir-se a la cursa, tot i que alguns senyals fan pensar que, a Occident, estem no ja a prop del sostre de penetració de les plataformes, sinó a tocar de la saturació.

La competència creixent ha complicat molts les coses a Netflix. L’avantatge d’haver estat els primers en el camí de l’streaming de subscripció sembla esgotar-se per moments i cal seguir innovant. Amb un pressupost de continguts de 17.000 milions de dòlars, sempre s’ha criticat a Netflix haver apostat més per la quantitat (que apel·li a moltes tipologies de públic diferent) que per la qualitat. ¿És vàlida encara l’estratègia de la xurreria, quan hi ha tanta producció disponible arreu? Un dels camins que s’apunten per al futur de les plataformes és l’assalt als formats que tradicionalment es relacionen amb la televisió en obert. Potser els esports, també. Costa de dir com serà el futur d’aquí tan sols cinc anys, però se’m fa molt difícil pensar que serem en un escenari similar a l’actual. Massa indicis que suggereixen la necessitat d’un reajustament.