Passar comptes amb Jordi Pujol o exhibir-lo
El judici als Pujol està en marxa i l’estampa històrica de veure tot el clan al banc d’acusats ocupava la pràctica totalitat de portades i a alguns se’ls notava una delectació excessiva. M’ha sobtat, per exemple, que El País escollís una foto en solitari del patriarca –que seguia la vista des de casa– allà on la resta optava pel nodrit conjunt. Hi va haver un moment en què el diari de Prisa era el principal enemic mediàtic de Jordi Pujol. Després Felipe González s’hi va entendre i la pressió periodística, màgicament, es va relaxar. La foto d’ahir potser es pot analitzar freudianament com una manera del rotatiu de dir que l’última paraula en la configuració del seu llegat encara la tenen ells. Retratar-lo a ell sol s’allunya d’una de les nocions que més circulen, segons la qual va ser la família qui va muntar la trama, amb Ferrusola al capdavant, mentre ell purgava la mala consciència de pare absent mirant cap a l’altra banda i es dedicava a la política.
El titular de l’Abc també es pot analitzar amb mirada llarga. “Els Pujol es victimitzen”, diuen en lletres de mida més que generosa. Esclar, no recorden que hi va haver un moment, l’any 1984, en què el van nomenar espanyol de l’any, per la seva aportació a l’estabilitat de l’Estat. (Bé, i perquè demostrava que es podia guanyar el PSOE: el pacte del Majestic, dotze anys després, amb José María Aznar es va començar a forjar aquí.) En la defensa del personatge, afectat pel cas Banca Catalana, escrivien: “Si la vida pública espanyola es veiés envaïda per campanyes de desprestigi, fundades en meres aparences de responsabilitat privada, l’activitat política es degradaria fins a fer-se intransitable”. Però bé, d’un diari que va publicar la portada “A Múnic, asseguren la pau d’Europa quatre homes de bona voluntat: Hitler, Mussolini, Chamberlain i Daladier” és fàcil pressuposar-li una gran capacitat d’oblit. Quan li interessa.
