Una pau que no tanca les trinxeres de paper
Els diaris celebren aquest divendres la fi –o com a mínim la pausa– del conflicte que aquests dos anys han mantingut Israel i Palestina. Un cop d’ull al quiosc de premsa internacional evidencia una curiosa tendència espanyola que no he vist a Europa o Amèrica: la majoria de diaris han ofert a les seves respectives portades dues fotografies mostrant l’alegria que agermana les persones del carrer a banda i banda de la guerra. Es tractava d’una curiosa simetria que corria el perill de transmetre equidistància entre l’atac intolerable de Hamàs i una resposta de Netanyahu que multiplica per més de 50 el peatge mortal d’aquella massacre inicial, si ens posem a comptar civils. L’assumpte del pes desigual dels morts en el periodisme sempre fa de mal treure a col·lació. Però almenys cap capçalera ha ofert només la foto de la joia a Tel-Aviv, com sí que feia el britànic The Times.
Ara bé, l’equilibri a Espanya era només gràfic, ja que hi havia diferències substancials als editorials. Els de la dreta focalitzaven el seu punt de mira en Hamàs, exigint-ne la desaparició, en uns textos que supuraven un subtext inquietant: els gazatins han tingut el que es mereixen, la qual cosa, com a molt, molt mínim, és una ultrasimplificació. A l’altra banda, El País recordava que “dos milions de persones seguiran tenallades per la destrucció, la fam i la carència dels serveis més bàsics com llum, aigua i medecines”. Cadascú expressa les seves urgències. I, en tot cas, es fa evident que la qüestió de fons dista d’estar resolta. I no ho està ni sobre el terreny, ni en les institucions internacionals –es jutjarà mai Netanyahu?– ni en els relats de premsa. Si no hi havia acord en dir que s’estava perpetrant un genocidi, cap solució política despertarà un mínim consens en aquesta qüestió polaritzada.
