La penitència d’un socialista a 'Espejo público'
Dimecres, els magazins matinals bullien amb el nou informe de la Unitat Central Operativa (UCO) sobre el cas Santos Cerdán. Però el plantejament d’Espejo público va ser molt original. Hi van incorporar una al·legòrica posada en escena. El programa de Susanna Griso va convidar l’exdiputat socialista Diego López Garrido per comentar l’informe. Però no els interessava tant el que l’home pogués explicar com la manera com ho representarien.
Vuit minuts després de començar el programa, a les 9.08 h, van fer un destacat al marge dret de la pantalla on anunciaven: “Reacción PSOE: El socialista Diego López Garrido está leyendo el informe de la UCO que habla de las mordidas y gastos de Cerdán y su mujer. En plató”. I, damunt del rètol, afegien un requadre on es veia l’exdiputat, en directe, assegut en una taula, llegint un plec molt gruixut de papers. Remarcaven molt bé el terme socialista perquè quedés clar de què tractava l’exercici. Durant quaranta minuts, gairebé tres quarts d’hora, Espejo público va mantenir en pantalla la imatge d’aquell home estudiant-se la lliçó. Era la viva imatge d’un alumne castigat per purgar part de la culpa del seu partit. Com a les escoles del règim, era la viva representació d’un nen sense pati escrivint mil vegades “Nunca más me portaré mal en clase”. Era obvi que López Garrido no tindria temps de llegir-se les dues-centes vint-i-set pàgines de l’informe de l’UCO, però és que l’interès televisiu no requeia en l’anàlisi que en fes el convidat sinó en l’escena que ja tenien: un socialista llegint el relat de la corrupció d’un ministre de la seva corda. Una mena de pseudohumiliació, la d’haver-se d’enfrontar públicament als detalls davant de l’audiència. Mentre el programa anava fent la tertúlia, anàvem veient l’exdiputat en un requadre, capcot i passant pàgines. Com un espectacle, com si no es pogués llegir l’informe a casa. Finalment, el programa devia considerar que el teatret era suficient i Griso es va aixecar per parlar amb ell: “Lleva un buen rato estudiándose estas páginas”, va apuntar altiva i seriosa la presentadora. “¿Algo que reseñar que no hayamos comentado en la mesa?”, li va preguntar. L’exdiputat va respondre: “He anotado algunas cosas en este deber que me habéis puesto esta mañana”. Ho va dir amb deix irònic, delatant que ell mateix ho havia percebut com uns deures d’escola i com si aquell plantejament l’hagués agafat una mica per sorpresa. “Bueno, como jurista necesitábamos conocer su opinión”, li va replicar Griso a la defensiva. Esclar, segur que es tractava d’això.
L’entrevista va durar exactament cinc minuts i, després de la publicitat, el va fer seure a la taula de tertulians. López Garrido va anar a Espejo público a participar en una mena de càstig. Quaranta minuts en directe llegint l’informe de la corrupció del seu partit davant de l’audiència, com si li refreguessin per la cara per, després, ventilar-lo ràpid. Un paper d’estrassa històric que confirma les creatives estratègies sibil·lines del magazín d’Antena 3.
