¿Per què mirem sèries de m****?

BarcelonaD'ençà que Netflix va instal·lar en la seva interfície el rànquing de les sèries més vistes diàries, les misèries seriòfiles col·lectives han quedat al descobert. Després d’anys fent gala d’un pretès bon gust vinculat a l’edat d’or de les sèries, ha quedat clar que moltes vegades el que més triomfa entre els espectadors no és el que està considerat “de qualitat” per consens sinó les produccions fàcils i senzilles (i barates). En aquest sentit, el mes de novembre ha sigut paradigmàtic: mentre es cantaven les excel·lències de Gambito de dama, la sèrie protagonitzada per Anya Taylor-Joy compartia podi amb produccions considerades de segona o tercera, com ara la pel·lícula Amor de calendario (Holidate) o la sèrie Un lugar para soñar (Virgin River), produccions fàcilment equiparables als telefilms de sobretaula que tan bé explota Antena 3.

Un lugar para soñar, centrada en una infermera que es trasllada a un poble de muntanya després que li passin totes les desgràcies imaginables, ha aconseguit superar The Crown en el rànquing del més vist. Tot i que Netflix no dona dades de pressupost, només per la factura visual i el repartiment és evident que Un lugar para soñar és molt més barata per a la plataforma que no pas la sèrie sobre la reina Elisabet II, considerada una de les seves produccions més cares. Per què, si la seva qualitat argumental i formal és molt més baixa que la de la mitjana que ens ofereixen les plataformes, no podem deixar de mirar aquestes sèries?

Un refugi per a la desconnexió

La crítica de televisió del Guardian Lucy Mangan definia Un lugar para soñar (Virgin River), basada en les novel·les romàntiques de Robyn Carr, com “el Dawson crece per a adults trencats”. “Seguiu el sinuós riu Virgin fins al mar de confort que us espera”, deia Mangan al final de la seva crítica. La paraula confort és probablement la clau de l’èxit d’aquestes produccions. Per al psicòleg Jaume Descarrega, referent de la comissió de cultura del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, moltes vegades l’espectador el que intenta és “desconnectar”. “Això és un fet que passava molt sovint amb la teleporqueria. La gent es posava davant la tele i deien «Així no penso»”, explica. Descarrega detalla que hi ha estudis que indiquen que mentre els espectadors consumeixen aquest tipus de productes el seu cervell passa de les ones beta, que indiquen activitat mental intensa, a les ones alfa, en què hi ha poca activitat mental. “Busquem una realitat que, encara que ens sembli inversemblant, ens serveix per desconnectar”, indica Descarrega, que també apunta que en alguns casos les ficcions poden servir per “desangoixar-se o tranquil·litzar-se”.

“Busquem el principi del plaer defugint el principi de realitat, que sempre és pesat. Normalment, com que són sèries tan dolentes que no te les pots creure, és impossible que pateixis”, diu Descarrega. Dintre d’aquests paràmetres hi entra, per exemple, Dulces magnolias, també a Netflix, sobre tres amigues –cadascuna respon a un clixé específic i reduccionista de dona (la guapa, la grassa i l’afroamericana)– que viuen en un petit poble de Carolina del Sud. També basada en una saga de novel·les romàntiques, Dulces magnolias té un discurs essencialment conservador que glorifica la vida de poble i té un important biaix religiós. També és totalment inversemblant Emily in Paris, una sèrie amb més pretensions que les dues anteriors –té el creador de Sexe a Nova York al darrere i Lily Collins com a protagonista– que ha acabat sent una de les ficcions més consumides però més criticades de l'any.

El bon gust, ¿un concepte relatiu?

Tot i que el refrany popular diu que “contra gustos no hi ha res escrit”, Mercè Oliva, professora de comunicació audiovisual a la UPF especialitzada en cultura mediàtica popular, remarca que “el gust mai és purament individual, sempre és adquirit”. Aquests gustos adquirits conviuen amb unes jerarquies culturals no escrites i construïdes, en part, per crítics i experts. “D'una banda, ens fa la sensació que els gustos són individuals i que a cadascú li agraden coses diferents, però, de l’altra, tots reconeixem que hi ha uns gustos més universals que altres”, explica Oliva. La professora assegura que quan traspassem aquest “gust universal” és quan apareixen els “plaers culpables” i una certa vergonya. “Quan veiem aquestes sèries de merda, de sobte ens situem com a espectadors en aquella categoria de gent que no sap discriminar o que no tenen prou capital cultural per saber discernir”, reflexiona Oliva, que també assenyala que existeix un biaix de gènere que fa que les expressions culturals vinculades a la cosa femenina, com podrien ser les històries de novel·la romàntica, estiguin a sota de tot de la jerarquia.

La culpabilitat per empassar-se els deu episodis d'Un lugar para soñar en pràcticament dues tardes no només està vinculada a sentir-nos inferiors culturalment, també té a veure amb com s'entén que ha de ser el consum cultural. Segons Oliva, quan veiem aquestes sèries denigrades per la crítica “sembla que estiguem perdent el temps”, un sentiment associat a un consum cultural que inconscientment busca ser sempre “productiu”. Les sèries, els llibres, les pel·lícules o la música que consumim ens han d’aportar coneixement i quan no ho fan, quan simplement ens distreuen, sembla que estiguem utilitzant erròniament el nostre temps. Jaume Descarrega ens tranquil·litza: “Hi ha moments en què la desconnexió és necessària per desintoxicar-te i fer que el teu nivell d’ansietat vagi disminuint”.