Perduts braços i cames, queden les enquestes

Els tam-tams de les enquestes rugeixen amb força a banda i banda de l’espectre político-mediàtic. A la dreta ho venen com un passeig militar: fruita madura que només ha de caure, i per això patim tanta insistència sobre la necessitat de celebrar comicis com més aviat millor. L’esquerra, o presumpta esquerra, fa el que pot. El País també tenia enquesta, però el seu titular no parlava d’escons, de majories o del més votat, sinó de qui queia més simpàtic: “Sánchez és el més valorat i Abascal supera Feijóo”. No costa gaire deduir que Feijóo pateix una erosió per la competència interna que li fa Ayuso amb el seu somriure perennement congelat, i alhora per la dreta pateix també les urpades del de Vox. El diari de Prisa s’aferra a això com si fos un ferro roent per escriure un editorial commovedor, per tot el que té d’intent d’autoconvenciment: “La societat espanyola no sembla tan permeable al tòxic ambient polític com molts suposen. PP i PSOE romanen a una distància de tres punts amb lleugeres valoracions mes a mes”. També diuen que “la intenció de vot per al PSOE aguanta, tot i el desgast del govern”, i que el PP és primer “però sense allunyar-se dels socialistes ni ampliar la seva base social, i sense collir fruits d’una escalada verbal que comença a esgotar el catàleg de l’apocalipsi”.

Els Monty Python van regalar-nos aquella escena genial d’un duel medieval en què un dels contendents va perdent extremitats una a una, però això no el detura i cada vegada que l’espasa el mutila de nou torna a desafiar l’altre amb una fatxenderia que es va tornant més i més ridícula, ateses les minvants circumstàncies. Avui la penso remirar i, quan ja no quedin braços ni cames per retrinxar, imaginaré que branda una enquesta electoral a la boca d’El País, mentre el repta amb la mirada.