Els perills per a la Corporació del divorci entre Junts i Esquerra
Els divorcis solen deixar damnificats i, en aquest cas, la criatura que pot acabar patint l’animadversió mútua dels dos progenitors en lliça és la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. El seu consell de govern està format per dos membres proposats per Esquerra, dos per Junts i tres pel PSC. Sobre el paper, un cop nomenats no tenen cap vinculació orgànica amb els partits que els van escollir. A la pràctica, en els 39 anys precedents de TV3 i Catalunya Ràdio les formacions que havien impulsat noms intentaven condicionar-los. Si no, les negociacions no serien sempre, sempre, sempre tan complicades.
A partir d'aquí, els consellers miraven de trobar l’equilibri entre preservar el seu prestigi professional i no fer emprenyar massa aquells que els van proporcionar una molt ben retribuïda ocupació. Alguns se’n sortien millor que d'altres, i d'altres, esclar, ni tan sols ho intentaven, però em sembla just de dir que aquests últims eren minoria. Encara que el sistema de designació de membres sigui qüestionable, en general els nomenats han mantingut la lleialtat institucional envers els mitjans públics.
Els dos membres actuals posats per Junts a la Corporació són l’exdiputat Pep Riera i la fugaç consellera de Cultura Àngels Ponsa. Són perfils més aviat conciliadors. A les comissions de control de la CCMA de l’etapa anterior, l’aleshores parlamentari Riera adoptava un paper reposat i raonable, en fons i forma. Era el policia bo, mentre que Eduard Pujol i Francesc de Dalmases assumien una línia més dura i confrontacional quan fiscalitzaven el director de Catalunya Ràdio (designat per Esquerra, soci seu de govern).
I, després, hi ha l’aritmètica. Esquerra té l’avantatge que –teòricament– no necessita Junts per obtenir una majoria a la Corporació, si convenç els tres membres a proposta del PSC. Ara bé, si a la pràctica només tira endavant els seus plans per a TV3 i Catalunya Ràdio amb el suport dels socialistes, el preu polític que pot pagar és important. I, per tant, Junts tindrà la temptació d’intentar visualitzar-ho. O d’escalfar el debat sobre si la CCMA està adoptant un marc autonomista. (Un debat legítim i pertinent, però no en els termes en què es planteja sovint a Twitter). Però el més trist seria que el consell de govern de l’ens evidenciés que, un cop més, s’ha convertit en un miniparlament. En aquests temps de renovar-se o morir, calen uns òrgans de direcció aïllats de la batussa partidista.
Tots aquests núvols, si finalment descarreguen, poden deixar la Corporació inserida al bell mig de la pugna electoral entre els dos grans partits de l’independentisme, i això (després d’haver suportat ja una intensíssima campanya mediàtica de l’espanyolisme) seria una pèssima notícia. Sí a fiscalitzar els mitjans públics i a exigir que compleixin la seva funció nacional. Però no a convertir-los en l’ase de tots els cops per intentar decantar el tauler polític. La prova de foc serà saber si els 100 milions que demana la presidenta de la CCMA per actualitzar l'oferta comunicativa de la Generalitat al panorama d'avui dia –més competitiu, més costós– s'embarranquen en la tramitació d'aquest divorci.
