Els periodistes no sabem de res
BarcelonaUna companya de feina em comentava l'altre dia: "Aquesta feina és molt divertida perquè no saps de res i aprens de tot". En efecte, el periodista, per definició, no és un expert en res però per poder fer bé la feina ha de saber una mica de tot. El fet de ser curiosos per naturalesa ens acosta als vells enciclopedistes francesos: tan bon punt estàs parlant d'ecologia (la Ricarda), d'economia (el preu de la llum) o de geopolítica (l'Afganistan).
I com ho fas per no fer el ridícul? Una de les funcions bàsiques del periodista és tenir nas per triar els millors experts en cada matèria, ser capaç d'absorbir el seu coneixement i després traspassar-lo al lector. A la redacció és habitual sentir frases com aquesta: "¿Algú té el telèfon d'un expert en infraestructures?" o "Necessito un catedràtic en dret constitucional expert en dret a la intimitat". L'agenda dels periodistes és plena d'aquests personatges i practiquem un saludable tràfic d'experts entre nosaltres. Els més cotitzats són aquells que s'expressen bé i són pedagògics. Són aquells en què no has de fer un gran esforç d'adaptació i simplement has de seleccionar les millors frases. Però fins i tot en el cas de trobar algú que no és especialment transparent en el seu discurs, aquí és on entra la nostra habilitat, perquè en realitat nosaltres sí que som experts en una cosa: som experts en comunicació. A la facultat ens han ensenyat a escriure de forma senzilla i comprensible, a allunyar-nos del barroquisme, de les frases massa llargues i les paraules difícils.
Per això, a part de buscar notícies, els periodistes som una mena de facilitadors de coneixement per al gran públic, i no hi ha res més estimulant que tenir periodistes especialitzats capaços (com el gran Toni Pou i les seves peces sobre ciència) de traduir-nos a un llenguatge amè i planer fenòmens altament complexos.
